Papa

Nostàlgia

Despertes el meu costat assassí, inventes l’odi en parts de mi on encara regnava aquest sentiment fosc. T’odio com m’odio a mi. M’omples de rancor i em converteixes en algú que detesto i fas que revisqui en el meu interior diàriament nomes amb veure’t. La teva presència, les teves paraules, la teva existència sempre ha desequilibrat tot en el meu món perquè senzillament no hipertanys i ocupes un lloc que no et correspon. El teu ego m’asfixia, no aconsegueixes manipular les teves mentides perquè jo les cregui. Les teves veritats són simples davant els meus ulls, puc veure-les. Et conec. Et menyspreo i ets l’única persona que es mereix conèixer l’infern que visc. Tu i el teu aire violent. Ara em maltractes, ara em nomines el paper que mai vas saber representar. Tu que plorescada cop que em veus em perill. Tu que saps que tens culpes i perdons silenciosos amb mi. Ara golpejes els meus dies, ignores la meva sang. Avui em mates més, avui trepitges la meva realitat. Vull que marxis, vull el teu abandó . Ningú et necessita com ningú em necessita a mi però no vull desgastar-me en els teus defectes, vull veure’t lluny. A una distància on la vergonya no es respiri. Nosuporto compartir detalls amb tu. No coneixes la solitud, no coneixes la realitat de merda que provoques em els altres. No valores la dolçor que un amor sempre va estar amb tu. Qui ets? Ningú. No ets res en el món i no obstant això, tens més que jo. Però no em tens a mi. No et confonguis, no adornis l’infern. Es van esgotant els teus personatges, vas perdent el control i et vas quedant sense caretes.M’expliques el temps i intentes veure’m fràgil per a recargar-te d’autoritat, però saps bé que no assoleixes res en la meva vida, la meva mirada t’ho va dir a crits, et detesto i això és suficient perquè sentis la pressió de la meva presència. Tot això no m’afecta, em molesta. És innecessari, és incomprensible. Des d’ara moltes gràcies, la teva filla.Nostàlgia

Solament una trucada, una salutació, una visita, una mirada..per saber que encara estaves aquí, que no havies desaparegut de la meva vida encara. Tot aquest any esperant una resposta per arribar entendre tot el que ha passat, preguntant-me una i altra vegada perquè havia canviat tant la cosa i com em podies fer això. Jo que era la teva nena que ningú em podia ferir, queestava per sobre de tots i de tot. Com canvien no les coses en tan poc temps? Et diria tantes coses però no em surt de dintre, em fa vergonya treure tot el que tinc i dir-te el que penso al respecte. M'has posat al mig de tot els teus problemes com si sigues una persona ja totalment madura, com si sabés enfrontar tots els problemes i en això has fallat però tu nomes penses en el que et convé i devegades has de pensar una mica pels altres. M'agradaria pensar que encara et puc importar encara que solament sigui una mica...però quan sona el telèfon és nomes per pur interès i et penses que no m'adono de les coses que fas però ja no sóc aquesta nena que s’empassa totes les històries que li dius. T’adones que no saps res de mi? Ni com estic, ni de com em van les coses, ni lo més important nosaps ni com sóc en realitat perquè quan estava amb tu duia una disfressa de la persona que a tu t'agrada que sigues perquè no em diguessis res. Per tu vaig canviar però tu no et vas donar conte. Quan estic al llit penso si algun dia podran canviar les coses però després veig que hi han tantes coses que has fet que això mai podré oblidar. Algú em va dir que si vius amb rancor no és viure, que has desaber perdonar. No saps com arribes a despertes el meu costat assassí, inventes l’odi en parts de mi on encara regnava aquest sentiment fosc. T’odio com m’odio a mi. M’omples de rancor i em converteixes en algú que detesto i fas que revisqui en el meu interior diàriament nomes amb veure’t. La teva presència, les teves paraules, la teva existència sempre ha desequilibrat tot en el meu món perquè...