Parmèndies I Heràclit

Heràclit havia destacat que totes les coses estan en continu canvi. Tot flueix, deia Heràclit (a qui Plató coneixia bé, gràcies al seu mestre Cràtil), res queda,sinó que quant existeix està sotmès a un procés ininterromput d’alteració i, per tant, res «és» pròpiament.
Parmènides, per contra, havia destacat que el que és nopot deixar de ser, ja que deixar de ser és convertir-se en no-ser, el que és impossible ja que el que no és, no és, raó per la qual és impossible el canvi. Platópot conciliar les dues postures ja que, donant la raó a Heràclit, afirma que el món sensible està contínuament sotmès al canvi i al devenir, de manera que mai éspròpiament, ja que sempre està sent, amb la qual cosa mostra que no té la raó de ser en si mateix i, per tant, és una realitat derivada. Però Parmènides té raó -pensaPlató- si en lloc de pensar en el món que capten els nostres sentits pensem en aquelles entitats que, com els números o les figures geomètriques, no s’alteren.Aquestes tres taules concretes que estan aquí, per exemple, fa cent anys no existien i dins de cent anys probablement hauran deixat de existir, però les nocions de «tres»i de «taula» no s’alteren per això. De la mateixa manera s’ha d’entendre el real sensible: tot el que existeix en el món físic és una representació de l’altrarealitat diferent, la del món de les idees que només podem captar per la raó. Res en el món sensible és permanent, sinó que sempre està sotmès al canvi continu, aldevenir. En canvi, les idees universals són immutables, eternes, imperibles. Un és el món que capten nostres sentits; l’altre, el que ens pot oferir la nostra raó.