passeig

 EL RETORN
Aquell dijous vaig treure a passeja el meu gos més tard de l’habitual. Quan ja portava més de cinc minutsdonant voltes , vaig notar com una ombra venia per darrera. Em vaig girar i, de sobte,... els vaig veure, ell portava el barret a les mans, un abric fins elsgenolls, uns guants i un somriure de orella a orella. Ella am els cabells blancs, estava seguda a la cadira de rodes, portava una manta damunt les cames.
Elcort em va fer un batec tan gran, que cria que em quedava allà mateix ¡ Joan, Georgina! quant de temps, quant heu tornat ? ell es va posa a riure i vacontesta.... vam arribar ahir al vespre. Fora que tingueu un altre pla, ¿ voleu que sopem junts ? Si, mentre que deixis que et convidem nosaltres.
Vam anar a unrestaurant que avien obert feia poc, vam estar parlant gaire bé tota l’estona, em van explica com els havia anat per EEUU, malgrat que al principi ho havien passatmalament per la malaltia de ella, més a més es trobaven amb el handicap del idioma ja que el seu angles no era gaire fluït. Ella va millora molt amb eltractament, encara que de tant en tant li donaven forts dolors, però amb la medicació que li havien donat, els podia suportar.
Van tornar a Barcelona per arreglar unspapers i desprès tornaven a marxa, per acabar el tractament, nomes serien sis mesos. Jo els vaig explica, que feia poc m’havia separat, la meva parella haviatrobat algú més jove que jo ( ironies de la vida ). Però tot i això... estava bé, contenta i feliç. Vam quedar en veure’ns abans que tornessin als EEUU.