Patrimoni Cultural

LLEI 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català
(DOGC núm. 1807, d’11.10.1993)
El patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i
d'identitat d'una col·lectivitat nacional. Els béns que l'integren constitueixen una
herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions
futures. La protecció, la conservació,l'acreixement, la investigació i la difusió del
coneixement del patrimoni cultural és una de les obligacions fonamentals que tenen els
poders públics. La Generalitat de Catalunya, d'acord amb l'article 9 de l'Estatut
d'autonomia i sens perjudici de les competències que l'article 149.1.28 de la Constitució
assigna a l'Estat, té competència exclusiva en aquesta matèria. L'Administració local deCatalunya, d'acord amb la legislació local i amb aquesta Llei, assumeix importants
atribucions de protecció del patrimoni cultural local, dins l'esfera de les seves
competències.
Aquesta Llei, que té un precedent il·lustre en la Llei del 3 de juliol de 1934, de
conservació del patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya, cal considerar-la com
el marc dins el qual s'han de situarnecessàriament les diferents lleis sectorials que han
fixat l'ordenació de cada sector específic. Així, la Llei d'arxius, la Llei de museus, la Llei
del sistema bibliotecari de Catalunya i la Llei de foment i protecció de la cultura popular
i tradicional i de l'associacionisme cultural han de tenir com a marc referencial la
present Llei del patrimoni cultural.
La Llei parteix d'un concepte amplidel patrimoni cultural de Catalunya, que engloba el
patrimoni moble, el patrimoni immoble i el patrimoni immaterial, siguin de titularitat
pública o privada, i les manifestacions de la cultura tradicional i popular. Es regula la
competència de la Generalitat sobre la projecció exterior del patrimoni cultural,
reconeguda per la Sentència del Tribunal Constitucional 17/1991, relativa a la Llei16/1985, del 25 de juny, del patrimoni històric espanyol. Atesa la importància del
patrimoni de l'Església catòlica, es fa una referència expressa als deures d'aquesta
institució i al marc en què s'ha de desplegar la col·laboració entre l'Administració de la
Generalitat i la dita Església per al compliment d'aquesta Llei.
S'estableixen tres categories de protecció, comunes a béns mobles,immobles i
immaterials: els béns culturals d'interès nacional, els béns catalogats i la resta de béns
integrants de l'ampli concepte de patrimoni cultural definit per l'article 1. D'acord amb la
competència reconeguda pel Tribunal Constitucional en la dita Sentència 17/1991,
s'atribueix al Govern de la Generalitat la facultat de declarar els béns culturals d'interès
nacional, la categoria deprotecció de major rang, que es correspon amb la dels béns
d'interès cultural definida per l'esmentada Llei del patrimoni històric espanyol.
La Llei crea una segona esfera de protecció dels béns del patrimoni cultural de menor
rellevància, els béns catalogats, els instruments de protecció i de control dels quals
recauen principalment en els municipis.
Aquesta figura es denomina béns culturalsd'interès local. En relació amb els béns
immobles d'interès nacional, la Llei regula diferents figures de protecció, en funció de la
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Rambla de Santa Mònica, 8. 08002 Barcelona
Telèfon 93 316 27 00. Fax 93 316 27 01.

Pàg. 1

tipologia del bé. Els béns immobles d'interès local no només poden ésser catalogats en
el marc d'aquesta Llei, sinóque també s'esmenten els mecanismes de protecció
regulats per la legislació urbanística. Pel que fa als béns mobles, llur règim específic
posa l'accent en el control del comerç. La Llei conté també una regulació addicional del
patrimoni arqueològic, que presenta com a novetat principal la introducció dels espais
de protecció arqueològica.
Entre les mesures de foment i difusió destaquen...