penicil.lina

Les  són antibiòtics del grup dels betalactàmics utilitzats profusament en el tractament d'infeccions provocades per eubacteris que hi són sensibles. La majoria de les penicil·lines són derivades del'àcid 6-aminopenicilànic, que difereixen entre sí segons la substitució a la cadena lateral del seu grup amino. La penicil·lina G o benzilpenicil·lina va ser el primer antibiòtic emprat àmpliamenten medicina; el seu descobriment fou atribuït a Alexander Fleming el 1928, que juntament amb els científics Ernst Boris Chain i Howard Walter Florey (que crearen un mètode per produir en massaaquest fàrmac) obtingueren el Premi Nobel de Medicina el 1945.

No es coneix completament el mecanisme d'acció de les penicil·lines, tot i que la seva analogia a la D-alanil-D-alanina terminal, situada ala cadena lateral peptídica de la subunitat del peptidoglicà, suggereix que el seu caràcter bactericida deriva de la seva intervenció com a inhibidor del procés de transpeptidació durant la sínteside la mureïna. D'aquesta manera, la penicil·lina actua afeblint la paret bacteriana i facilitant la lisi osmòtica del bacteri durant el procés de multiplicació.[1]

Existeix una gran diversitat depenicil·lines. Algunes espècies de fongs del gènere Penicillium sintetitzen penicil·lines de forma natural, com el primer tipus aïllat, la penicil·lina G. Tanmateix, a causa de l'aparicióde resistències, s'han desenvolupat altres famílies seguint bàsicament dues estratègies: l'addició de precursors per la cadena lateral al medi de cultiu del fong productor, fet que estimula la produccióde penicil·lines biosintètiques; i la modificació química de la penicil·lina obtinguda per la fermentació biotecnològica, resultant en penicil·lines semisintètiques.[2]

Les penicil·lines difereixen entre sisegons el seu espectre d'acció. Per exemple, la benzilpenicil·lina és eficient contra eubacteris grampositius com els estreptococs i estafilococs i meningococs, però s'ha d'administrar per via...