Pepones

Aquesta es la història d’un senyor ja gran. No recordo si tenia setanta i molts o vuitanta anys.
Un bon dia, a la plaça de Sant Cugat del Vallès, un avi cridà al seu net demanant-li que s’apropésque li explicaria una història. Aquest Sant Cugat, no era la ciutat amb cotxes d’avui dia, era el Sant Cugat de 1551.
* Avi, quina llegenda m’explicaràs avui? –
* Avui serà l’ultima història quet’explicaré, així que agafa la cadira i asseu –
* Fa més de quaranta anys les ràtzies van començar a saquejar les masies dels voltants del Papiol. Jo tenia uns catorze anys quan una parella demasovers s’acostaren cap a la masia de Can Trabal, on vivíem tota la família. Era un matrimoni que, si recordo bé, eren del mas que hi havia al camí del Papiol, Can Mora. Ens van dir que un petitexercit de un centenar d’àrabs avien cremat sa masia, i les masies del voltant i ells van poder escapar, varen cremar quatre parcel·les de Can Mora i s’emportaren tots el que van poder amb carros i cavallsrobats.
Nosaltres, els meus germans i jo, vam anar a avisar les masies de Can Montmany, Can Villalonga i la resta de la vall d’Aiguallonga. Mes tard quan arribàrem tots a casa, vam agafar tots elque vam poder agafar de l’hort de la casa i quatre peces de roba i vam fugir camí al Monestir de Sant Cugat. Els Sarrains ja havien creuat el Llobregat i havien arribat a les vinyes de Can Mora, pertant poc els hi faltava per arribar a les contrades del Monestir. Finalment el monjo porter complint la seva funció obrí la portalada i ens deixar entrar a tots amb tot. Has de saber que entrar alMonestir amb carro no era una cosa quotidiana. Amb els monjos ens vam dedicar a preparar la fugida per si els àrabs apareixien . Quan el sol ja era dalt de la torre del Monestir, els camps, amb la sevaabundància deguda a la primavera veien passar vint genets cridant masia per masia que els àrabs estaven a un dia d’arribar.
Ja caient el sol rere el nostre sinaí el meu germà gran, l’hereu, el pare i...