Pinzellades de Tirant lo Blanc

Estil, humor i amor
El relat sentimental
Els amors de Tirant i Carmesina, així com els d’altres parelles de la cort grega, s’interfereixen en la novel·la amb les narracions guerreres, i fa l’efecte que Martorell ha volgut alternar les dues temàtiques per tal de mantenir més suspesa l’atenció del lector, cosa en la qual ha reeixit plenament. L’amor en el Tirant és un festeig alhora galant idescarat, amb escenes elegants i lascives, la qual cosa no és més que una desimbolta i lliure descripció d’una realitat que respon a l’ambient que coneixia Martorell. El que potser sobta és que la novel·la cortesana i cavalleresca només sol oferir-nos un aspecte d’aquests festeigs, l’aspecte espiritual i refinat, i deixa com a sobreentès el vessant sensual i lasciu.
En la literatura cavallerescaanterior la passió amorosa dels protagonistes no és descrita mai amb tons divertits, alegres i enjogassats com fa Martorell al Tirant lo Blanc, i els autors d’aquelles novel·les mai no haurien imaginat possible que l’amor pogués ésser vist amb un fons d’ironia i d’humor. En el cas de Martorell ens trobem, amb tota seguretat, amb un aspecte propi del temperament de l’escriptor.
L’humor
Fidel a latècnica de donar versemblança a la fantasia a base de noms i de trets reals, Martorell no pretén pas d’oferir als seus lectors una representació fidel del que ell es podia imaginar que era la cort bizantina, sinó que trasllada a Constantinoble la realitat del viure i de l’enraonar de les cases senyorials valencianes del seu temps, i ho fa sobretot amb una intenció humorística, que confereix al Tirantlo Blanc una atmosfera de realitat que és tot un avenç en la història de la novel·la moderna, gràcies a haver tingut Martorell l’encert d’omplir la llunyana cort de Constantinoble de dades immediates i filles del seu ambient, ben observat i meravellosament retratat.
La realitat es presta a ésser presa i vista des del costat pintoresc i divertit. L’humorisme del Tirant és un element més del seurealisme; i, recíprocament, l’actitud irònica de Martorell acusa la realitat de molts episodis que no són bel·licosos ni guerrers, en els quals, com hem vist, ateny el realisme mitjançant la precisió de les descripcions i el detallisme dels estratagemes militars (la cavalleria és sempre per a Joanot Martorell una cosa molt seriosa, en cap cas objecte d’ironia).
L’estil
Dos estils s’entrecreuen enla prosa del Tirant. Per una banda el to solemne, oratori, subjecte als cànons de la prosa renaixentista. Ací Martorell ens apareix com a seguidor d’una moda literària, i els parlaments, lamentacions, preguntes, respostes, reprensions, conhorts que trobem a tot el llarg de la novel·la són sovint forçats i eixuts. Però aquest estil culte i filigranat, fins i tot pedant, si és vol, no és tanarbitrari ni tan fals com pot semblar a primera vista. És de creure que l’alta societat valenciana del segle XV es complaïa a enraonar, o a esforçar-se a enraonar, d’aquesta manera pomposa i solemne, com revelen algunes lletres de batalla de cavallers valencians d’aquella centúria. Des del punt de vista de l’alta retòrica són un encert els planys de Carmesina sobre el cos mort de Tirant i els planys del’emperador en prosa rimada.
Allà on el Tirant lo Blanc esdevé inoblidable i manté uns valors que rep agradosament el lector modern, però, és quan Joanot Martorell, bandejada tota retòrica, fa parlar els seus personatges en un diàleg breu, tallant i familiar. La prosa adquireix aleshores un deliciós to col·loquial, ple de matisos i de gràcia on les expressions casolanes, els refranys, els jocs deparaules i les vives exclamacions fan del Tirant la millor novel·la catalana. Alguns dels personatges, sobretot les dones —Plaerdemavida, la Viuda Reposada, Estefania, la mateixa emperadriu—, parlen en una manera que ens sembla alhora vulgar i elegant, que si per una banda adquireix un to culte, elevat i pompós, per l’altra és ple de gràcia, agudesa i enginy i res no l’atura de caure en...