Plató

Plató
(Atenes, 427 aC – 347 aC). De família noble, Plató va rebre una de les millors educacions
de l’època. Va ser deixeble de Sòcrates i va conèixer les millors teories dels pitagòrics i
d’Heràclit. Va fer tres viatges a Siracusa per imposar-hi el seu mètode d’estat, la república,
sense aconseguir-ho.
Fundà l’Acadèmia, que fou el primer centre d’investigació on s’impartia filosofia,matemàtiques, astronomia, zoologia i botànica.
Les seves obres estan escrites en forma de diàleg, carta i apologia. Els diàlegs han estat
classificats en quatre períodes:
• Període socràtic: hi recull les idees de Sòcrates (Critó, Pitàgores...).
• Període de transició: ja hi incorpora algunes de les seves idees (Gòrgies, Cràtil,
Menó...)
• Període de maduresa: hi exposa la seva teoria de les idees(Fedó, Banquet, Fedre,
República...)
• Període de vellesa: hi reflexiona autocríticament sobre la seva teoria (Sofista,
Timeu, Filebos, Lleis..).

1- Teoria del coneixement
Seguint Sòcrates, Plató accepta que el veritable coneixement és l’universal i necessari, no
el particular i contingent que ens mostren els sentits. Qüestiona com pot la ment obtenir les
idees universals, si elsconeixements que ens proporcionen els sentits sobre la realitat són
particulars. L’única resposta possible és defensar l’existència d’un altre món diferent del
món sensible: el món intel·ligible, constituït per les idees, realitats universals, idèntiques a
si mateixes, eternes, immutables, essències pures.
Hi ha una jerarquia d’idees i la idea màxima és la del bé. Qui les coneix és l’ànima, quehabita en aquest món, juntament amb les divinitats, abans d’unir-s’hi amb un cos del món
sensible. La unió és deguda a un càstig dels déus, que l’obliga a abandonar el món
intel·ligible i a restar unida a un os, que actua com la seva presó, de la qual s’ha d’alliberar
(explica la caiguda de l’ànima en el “mite de carro alat” a Fedre).
Així, el sentit de la vida de l’ésser humà és aconseguir lapurificació de l’ànima per tornar al
món dels immortals i evitar la transmigració a altres cossos d’éssers vius. El coneixement
és qui ho fa possible i la condició necessària és guiar-se per la raó, per la part racional de
l’ànima, que ens condueix al coneixement de les idees i del bé, deixant de banda els
sentits, és a dir, evitant les influències del cos.
El coneixement veritable és, doncs,l’universal i necessari, el coneixement de les idees que
té l’ànima quan es troba en el món intel·ligible. Quan l’ànima s’uneix a un cos del món
sensible, oblida momentàniament les idees anteriorment contemplades, però, a mesura

que els sentits li mostren els objectes de la realitat, recorda les idees que havia conegut i
reconeix l’objecte.
Entén, doncs, el coneixement com un procés dereminiscència pel qual l’ànima va
recordant les idees i, per tant, pot associar-les. Les coses són còpies o imitacions de les
idees, per això quan els sentits permeten veure-les es desperta en l’ànima el record de la
idea corresponent a cada objecte. Plató estableix una triple relació entre les idees i les
coses:
• de presència: perquè la presència de les coses va lligada a la presència de les
idees;• de participació: perquè les coses són en la mesura que participen de les idees, que
actuen com l’essència de els coses que fa que aquestes siguin el que són:
• d’exemplaritat: perquè les idees són el model, paradigma o exemple que les coses
imiten.
D’aquesta manera Plató vol demostrar que les coses del món sensible han estat
generades pel demiürg (divinitat ordenadora), el qual, prenentcom a model les idees del
món intel·ligible, configura les coses del món sensible fent que aquestes siguin simples
còpies o imitacions particulars de les idees universals.
En el diàleg Fedó, la reminiscència esdevé una prova de la immortalitat de l’ànima, ja que
no fos immortal ni hagués conegut abans les idees, no podria recordar-les.
Estableix així una diferència entre coneixement...