Pluralistas

Introduccio dels Pluralistes

Els pluralistes no es queden amb el punt de vista que els presocràtics anteriors a ells (Heràclit i Parmènides) si no que pretenen sumar perspectives; així accepten de Heraclit que la physis és un procés de canvis constant; accepten de Parmènides que el es no pot venir del que no es; de entre altres.

Els pluralistes tenen en comú aquest pensaments:-L’existent no ha pas sorgit d’un sol i únic principi, sinó de diferents elements primigenis d’una pluralitat d’element originals, d’aquí el nom de ‘Pluralistes’
- Els canvis que observem són combinacions i recombinacions dels elements primigenis, no transformacions d’aquests

En particular són pluralistes Empèdocles i Anaxàgores.

Biografia

Empèdocles va néixer a Agrigent (Sicília), l'any 495 a. C.(?) I va morir probablement en 435 a. C. Va ser un destacat filòsof i poeta grec.

Es coneix poc d'Empèdocles, la seva personalitat està embolicada en la llegenda, que el fa aparèixer com a mag i profeta, autor de miracles i revelador de veritats ocultes i misteris amagats.

Se sap que Empédocles va néixer en el si d'una família il · lustre, i va arribar a ser cap de la facció democràtica dela seva ciutat natal. La seva fama com a científic i mèdic-taumaturg, li va permetre ocupar importants càrrecs en la vida pública. El final de la seva vida ho va passar exiliat en el Peloponeso.

Es van forjar diverses versions entorn de la seva mort, la més coneguda de totes és segons la qual s'hauria llançat al volcà Etna per ser venerat com un déu pels seus conciutadans.

Principalspensaments

Dels seus escrits es conserven únicament Els Polítics, el tractat Sobre la medicina, el Proemi a Apol · lo, Sobre la naturalesa i Les Purificacions. Va escriure les seves obres en forma de poemes. La seva doctrina sembla dependre en molts punts de Parménides.

En les seves obres Empédocles comença, com Parménides, establint la necessitat i perennitat de l'ésser. Però la seva originalitatconsisteix a conciliar aquesta necessitat amb l'esdevenir, amb el transcórrer de tot. Intentant respondre a aquesta qüestió, ens parla de quatre "arrels" (rhicómata) eternes, els quatre elements naturals, la teoria de les quatre arrels, a les quals Aristòtil més tard va cridar elements, ajuntant l'aigua de Tales de Milet, el foc de Heràclit, l'aire d'Anaxímenes i la terra de Jenófanes les quals esbarregen en els diferents ens sobre la Terra.

Aquestes arrels corresponen als principis (arché) dels pensadors jònics, però, a diferència d'aquests,-que es transformen qualitativament i es converteixen en totes les coses-, les arrels d'Empèdocles romanen qualitativament inalterades: són originàries i immutables (es prepara així la noció de "elements"). El que provoca el canvi són dues forcescòsmiques que ell anomena Amor i Odi.

L'Amor tendeix a unir els quatre elements; l'Odi actua com separació del semblant. Quan predomina totalment l'Amor, es genera una pura i perfecta esfera tota ella igual i infinita, que gaudeix del seu envoltant solitud. L'Odi comença llavors la seva obra, desfent tota l'harmonia fins a la separació completa del caos. De nou l'Amor intervé per tornar a unir elque l'Odi ha separat, i així, les dues forces, en les seves cícliques conteses, donen vida a les diverses manifestacions del cosmos.

Sobre aquestes bases Empédocles va dedicar gran interès a l'observació de la naturalesa (botànica, zoologia i fisiologia), i va exposar originals concepcions sobre l'evolució dels organismes vius, la circulació de la sang, i la seu del pensament en el cor, tesiacollida durant molt de temps per la medicina.

Aquesta doctrina de l'evolució i transformació de tots els éssers li dóna peu per a la teoria de la metempsícosis: per llei necessària els éssers expien els seus delictes a través d'una sèrie de reencarnacions. "Jo he estat ja, anteriorment, noi i noia, arbust, ocell i peix habitant del mar". Només els homes que aconsegueixin purificar podran...