Poesia Modernista

L'antifloralisme i el naturalisme
La característica fonamental de l'expressió poètica durant el modernisme és la diversitat d'estètiques que dominaren alternativament les dues dècades a cavall del canvi de segle. A voltes, aquestes estètiques convisqueren harmònicament (simbolisme i prerafaelitisme); d'altres, s'enfrontaren i polemitzaren (espontaneisme-vitalisme i parnassianisme), i algunes,com el parnassianisme i el classicisme, evolucionaren fins a connectar, cap al 1910, amb el nou ordre noucentista.

Els primers signes de canvi de gust s'evidenciaren a les pàgines de la revista L'Avens (1881-1884) amb textos del seu director, Ramon D. Perés (1863-1956), de marcat to antifloralista i amb la campanya de normativització lingüística. Perés formulà unes propostes que volien traslladara la poesia la renovació que el naturalisme ja havia aconseguit en els gèneres en prosa. Volien una poesia que deixés de banda el retoricisme, prengués la vivència personal com a punt de partida i s'expressés amb el màxim de naturalitat. Apel·les Mestres (1854-1936), sobretot, però també la poètica del primer Joan Maragall(1860-1911) són exemples d'aquests canvis de registre.

En la terceraetapa de la revista (1889-1893), que coincideix amb el sorgiment del modernisme com a moviment articulat, les coses havien canviat substancialment: Mestres ja no satisfeia els joves redactors, especialment Jaume Brossa (1869-1919), i sí que ho aconseguia, en canvi, el "verisme" basat en l'espontaneisme de la poesia de Maragall d'aquests anys, traductor de Goethe, que predicava la unió de vida ipoesia. El "verisme", doncs, havia modificat el realisme; l'havia intensificat, però la modernitat de la poesia no podia limitar-s'hi. Apel·les Mestres, amb Idil·lis (1884), obrí les portes a les influències naturalistes i classicitzants i amb Odes severes (1893) a l'esteticisme del prerafaelitisme. Joaquim M. Bartrina (1850-1880), un dels grans mites de l'esquerra, escriví una poesia que traspuava lestensions entre la vella estètica i la nova, naturalista, és a dir, entre el sentiment i la raó.
El simbolisme
És aleshores, el 1893, any de la representació de La intrusa, de Maurice Maeterlinck (1862-1949), a Sitges, que fa la seva entrada oficial en el panorama poètic català el simbolisme, estètica prou heterogènia perquè se'n poguessin prendre les manifestacions més assumibles per part delsque la veien, sobretot Alexandre Cortada (1865-1935), com una enemiga de la modernitat. 

Amb la desaparició de L'Avenç, van ser Santiago Rusiñol i Raimon Casellas i el seu grup els que, des de les pàgines de La Vanguardia i les primeres festes modernistes de Sitges, al voltant del Cau Ferrat, van donar impuls a la nova estètica. Especialment en la seva expressió decadentista: el 1894, a Sitges,es premia, en poesia, les Estrofes decadentistes de Maragall i, en prosa, La damisel·la santa de Casellas, de to marcadament prerafaelita. També el certamen dels Jocs Florals, a partir del 1894, es va obrir als nous corrents. Casellas, Maragall i Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), entre d'altres, hi col·laboraren com a mantenidors.

Fins a la mort de Verlaine, el 1896, any en què JoanPérez-Jorba (1878-1928) el comença a traduir, Maeterlinck és l'autor que domina el simbolisme català. Verlaine, també traduït per Joaquim Ruyra(1858-1939), i Mallarmé no tindran un pes considerable fins cap al 1906, quan s'imposà la tendència parnassiana i classicitzant. De tota manera, molt abans, Adrià Gual (1872-1943), entre el simbolisme decadentista i el prerafaelitisme, a Llibre d'hores (1899)adaptarà al poema en prosa les formes místiques de la pregària. Santiago Rusiñol, amb Oracions (1897), publicà el primer recull del gènere. Finalment, el mateix Josep Carner (1884-1970) heretà de Verlaine no només la ideologia sinó també la gran lliçó de com es pot construir una llengua poètica.
Vitalisme, poesia còsmica i espontaneisme
Als darrers anys del segle, l'expansió del catalanisme i la...