Pollagrab

Vaig inspirar fons i vaig sentir l’olor salada que desprenia el mar sota els meus peus. Situada a la punta d’un gran penya-segat, els meus cabells pèl-rojos voleiaven a causa de la brisa. Ho anava a fer, n’estava segura. Els meus ulls verds recorrien l’horitzó buscant un àngel, el meu àngel, que baixés del cel i impedís el que estava a punt de dur a terme. A poc a poc vaig descalçar-me, i vaiganar desvestint-me deixant suaument la roba damunt d’una roca fins a quedar-me completament nua. Naixem despullats, per tant també hem de morir despullats, deia la meva mare sempre. Vaig acostar-me a l’extrem d’aquell precipici que em duria a la fi, al fons del mar. Tímidament i nerviosa vaig dirigir la mirada cap a baix. Les onades picaven amb força contra les roques, esverades, com si sabessinque quelcom important passaria en breus instants. Vaig repassar mentalment els arguments que m’impulsaven a cometre aquell fet inhumà. Ell ja no hi era, el mar se l’havia emportat una nit de tempesta cap a un altre món. Jo volia seguir el mateix camí, que el mar se m’endugués i em guiés fins on ell havia anat. Ja no tenia far des que havia marxat de la meva vida i la solitud m’anava consumint. Restenia sentit, no volia viure sinó era amb ell. El trobava tant a faltar. Els seus petons, les seves abraçades, les seves carícies, el seu preciós somriure, els seus ulls color mel que m’aportaven calidesa i el seu cabell castany que em feia pessigolles quan em m’ompli la panxa de petons. Sentia nostàlgia al recordar la seva acollidora veu i el seu riure íntim que només compartia amb mi aquellesnits sota la manta del llit. Mai havia estimat tant a ningú i mai ho tornaria a fer, no ho volia. La meva feina, el meu objectiu en aquesta vida havia estat assolit, ja no tenia res més a fer en aquest món. Per què mentir? També sentia curiositat per saber què hi havia després d’aquell joc en qual intentes ser el tauler i el dau, però només aconsegueixes ser les fitxes. Ell no hauria volgut mai quejo fes això, però ell hauria fet el mateix en el meu cas. Ell es deia Jared i tenia un cor enorme. No saps el que tens fins que ho perds, diuen. En el nostre cas no era així, érem afortunats de tenir el do de saber apreciar el que teníem per superar la pèrdua amb menys dolor. Tot i això no em costava reconèixer que el trobava a faltar i que plorava cada nit perquè no era amb mi. Malgrat tot vaigsomriure i vaig acostar-me encara més al principi de la fi. Vaig imaginar-me’l a ell xiuxiuejant-me a cau d’orella contes de prínceps i princeses que tenien els nostres noms. Ell m’havia fet sentir especial a cada moment i m’havia tractat com ningú ho havia fet. Aquest comportament era mutu. Era la meva parella, el meu germà i el meu millor amic i com que l’havia perdut, ara jo volia perdre’m ambell. Ja estava tant a la vora del penya-segat que em costava no perdre l’equilibri. Vaig inspirar per última vegada i amb els ulls negats de llàgrimes mentre somreia i amb la seva imatge a la meva ment vaig saltar al buit. Queia en picat com una gavina afamada per pescar el seu peix. En els pocs segons que va durar la caiguda vaig poder experimentar la llibertat i vaig introduir-me dins l’aiguaamb una subtilesa embafadora. Tot seguit vaig perdre el coneixement. Es podria dir que vaig morir feliç.
No sé quant temps va passar fins que vaig...ressuscitar. No sé si podria utilitzar aquesta paraula per descriure el que va succeir. Em sentia viva, no estava ferida i realment notava com tot em funcionava correctament. Fins que vaig reparar en una cosa, no tenia cos. No era res, era una ànimatransparent, era polsim de sorra que podia emportar-se el vent amb una suau ràfega. Però podia veure, sentir, olorar i podia moure’m, transportar-me. Aleshores vaig adonar-me de la segona cosa. Em trobava en un lloc desconegut, no sabia ni si era el món tal com el coneixia. Tot era blanc i flonjo, em sentia caminant sobre coixins tous de plomes. Hi havia un Sol com el que estava acostumada a...