Pollamenes

La coartada de la superació
L'esforç i la competitivitat poden desmentir els valors autèntics de l'esport
La Vanguardia en català | 10/09/2012 - 00:00h

Sergi Pàmies
Inici del formulariFinal del formulari

Les reaccions provocades per l'acomiadament de la seleccionadora espanyola de natació sincronitzada, Anna Tarrés, relativitzen part dels valors formatius de l'esport. Lesacusacions i rancúnies han empastifat el gran currículum de l'entrenadora i han propiciat una exhibició d'adhesions i reprensions molt simptomàtica. La fermesa consternada de Tarrés ha propiciatl'exhumació de documents sobre els seus mètodes i el testimoni de nedadores que, de vegades amb convicció i d'altres amb un llenguatge no verbal de recel, li han donat (o no) suport.

Els aficionats a l'esportprofans en la matèria no hem de sentir-nos culpables dels efectes desestabilitzadors de la polèmica i de determinades acusacions. De la mateixa manera que, durant molts anys, hem acceptat, amb unaempatia acrítica, la imatge més admirable d'un esport minoritari com la natació sincronitzada (amb extensions extraesportives com les bombolles Freixenet), ara, amb la mateixa manca de rigor, podemdubtar-ne més enllà de l'atmosfera enrarida per un acomiadament amb silencis i afirmacions subtilment amplificats.

Les contradiccions entre la percepció espontània d'una gesta esportiva i la realitatinformada de les circumstàncies que l'han provocat no són noves. La selecció espanyola de waterpolo de l'any 1992, per exemple, va guanyar-se el prestigi competitiu a la piscina. Passat un temps,però, els aficionats vam descobrir que els mètodes de l'entrenador, Dragan Matutinovic, havien deixat cicatrius físiques i psicològiques en els jugadors. Els testimonis retroactius eren prou esgarrifososper qüestionar l'ètica dels èxits i no combregar amb els que, imposant una autoritat deshumanitzada, transformen un sacrifici consentit en una tortura mafiosa (de fet, l'equip va acabar sent més...