Portal de belen

Ausiàs March

Poesies
Ed. Pere Bohigas
Barcelona, Barcino
I
Axi com cell qui ’n lo somni·s delita,
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que·l temps passat me te
l’imaginar, qu’altre be no y abita,
sentint estar en aguayt ma dolor,
sabent de cert qu’en ses mans he de jaure.
Temps de venir en negun be·m pot caure;
ço qu’es no-res a mi es lo millor.
Del temps passat me troben gran amor,
amant no-res, puys es ja tot finit;
d’aquest pensar me sogorn e·m delit,
mas quan lo pert s’esforça ma dolor,
si com aquell qui es jutgat a mort
he de lonch temps la sab e s’aconorta,
e creure·l fan que li sera estorta,
e·l fan morir sens un punt de recort.
Plagues a Deu que mon pensar fos mort,
e que passas ma vida en durment!
Malament viu qui te son pensament
perenemich, fent li d’enugs report;
e com lo vol d’algun plaer servir
li·n pren axi com don’ab son infant,
que si veri li demana plorant
ha tan poch seny que no·l sab contradir.
Fora millor ma dolor soferir
que no mesclar pocha part de plaer
entr’aquells mals qui·m giten de saber,
com del pensat plaer me cove ’xir.
Las! Mon delit dolor se convertex;

doble ’s l’affany apres d’un poch repos,
sico·l malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodrex;
com l’ermita, qu’enyorament no·l crex
d’aquells amichs qu’avia en lo mon,
essent lonch temps qu’en loch poblat no fon:
furtuït cas un d’ells li aparex,
qui los passats plaes li renovella,
si que·l passat present li fa tornar;
mas, com se·n part, l’es forçat congoxar:
lo be, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena deseny, quant amor es molt vella,
absencia es lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poch si l’envejos consella.

II
Pren m’enaxi com al patro qu’en platga
te sa gran nau e pens’aver castell:
vehent lo cel esser molt clar e bell,
creu fermament d’un’ancor’assats haja.
E sent venir soptos hun temporal
de tempestat e temps incomportable;
leva son juhi: que simolt es durable,
cerquar los ports mes qu’aturar li val.
Moltes veus es que·l vent es fortunal,
tant que no pot surtir sens lo contrari:
e cella clau qui·ns tanqua dins l’armari
no pot obrir aquell matex portal;
axi m’a pres, trobant m’anamorat,
per sobresalt qui·m ve de vos, m’aymia.
Del no amar desalt ne te la via,
mas hun sol pas meu no y sera ’trobat.
Menys que lo peix es en lo boschtrobat
e los lleons dins l’aygu’an lur sojorn,
la mi’amor per null temps pendra torn,
sol conexent que de mi us doneu grat.
E fiu de vos que·m sabreu be conexer,

e, conegut, no·m sera mal grahida
tota dolor havent per vos sentida;
ladonchs veureu les flames d’amor crexer.
Si mon voler he dat mal a parexer,
creheu de cert que ver’amor no·m luny:
pus que lo sol es calt al mes de juny,ard mon cor flach sens algun grat merexer.
Altre sens mi d’aço merex la colpa;
vullau li mal, com tan humil servent
vos te secret per son defaliment:
cest es Amor que mi, amant, encolpa.
Ma volentat ab la raho s’envolpa
e fan acort, la qualitat seguint,
tals actes fent que·l cors es defallint
en poch de temps una gran part de polpa.
Lo poch dormir magres’al cors m’acosta,
dobla·m l’engynper contemplar Amor;
lo cors molt gras, trobant se dormidor,
no pot dar pas en aquest’aspra costa.
Plena de seny, donau me una crosta
del vostra pa, qui·m leve l’amargor.
De tot mengar m’a pres gran desabor,
sino d’aquell qui molt’amor me costa.

III
Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,
e sper, vinent per tots aquests graons,
me son delits, mas dona·m passions
la por del mal, qui·mfa magrir carn tendra;
e port al cor sens fum continuu foch,
e la calor no·m surt a part de fora.
Socoreu me dins los termens d’un’hora,
car mos senyals demostren viure poch.
Metge scient no te lo cas per joch
com la calor no surt a part extrema;
l’ignorant veu que lo malalt no crema
e jutja·l sa, puys que mostra bon toch.
Lo pacient no pora dir son mal,

tot afeblit, ab lengua mal...