Potter Box
Páginas: 8 (1805 palabras)
Publicado: 25 de septiembre de 2014
Model de raonament Potter Box
Cas Javier Bauluz
El cas
Una fotografia realitzada a la platja de Tarifa l’any 2000, on apareix una parella sota el seu para-sol indiferent al cos d’un immigrant mort a pocs metres, va ser portada de diversos mitjans de comunicació d’arreu del món, entre ells The New York Times. Aquesta fotografia formava partd’un reportatge fotogràfic del fotoperiodista espanyol Javier Bauluz sobre la tragèdia que pateixen els immigrants que arrisquen la seva vida creuant l’Estret de Gibraltar en pastera. La fotografia obria el reportatge “Muerte a las puertas del paraíso”, publicat pel Magazine de La Vanguardia l’octubre de 2000. El reportatge era de 14 pàgines i incloïa 9 fotografies.
Arran d’aquesta fotografiaes va generar molta polèmica, ja que es va criticar que tan sols s’utilitzava per denunciar la hipocresia d’Occident davant de la immigració. El periodista català Arcadi Espada, al seu llibre Diaris (de la pàgina 149 a la 157) va criticar que la fotografia havia estat manipulada i presa des d’un angle on es deixava fora el personal sanitari que estava a pocs metres del cadàver per atendre’l, i quealhora aparentava la poca distància que hi havia amb la parella. No content amb això va atrevir-se a afirmar que el fotoperiodisme és una traïció al periodisme. El propi Javier Bauluz -i inclús testimonis presents a la platja- van acusar a Arcadi Espada de no aportar proves. A l’article La polémica del caso Bauluz-Espada el doctor J.Ángel Agejas Esteban, professor d’Ètica i Deontologiaprofessional de la Universidad Francisco de Vitoria de Madrid posa de manifest que el llibre Diarios (d’Arcadi Espada) està mancat d’una sistematització a l’hora d’exposar els arguments en contra de l’actuació professional de Bauluz.
L’argumentació d’Espada, segons Agejas Esteban, “consisteix en crear una pura ficció simbòlica”. Les denúncies que va proferir Espada van arribar tant lluny que el Consellde Informació de Catalunya va resoldre per unanimitat que les seves opinions eren “falses, injustes i sense raó de ser”. El subdirector del Magazine, Josep Carles Rius també va respondre les acusacions d’Espada amb els següents arguments: la fotografia formava part d’un reportatge en que es donava el context del fet i les dades de la immigració a Espanya, no es van eliminar persones o elements quepoguessin modificar la imatge de solitud que es pretenia i, per últim, és lícit que el periodista que capta les imatges reculli la interpretació del fet que va presenciar.
El Premi Nobel José Saramago va publicar, el dos de març de 2003, un article al Magazine de La Vanguardia titulat “Llamado por la muerte”, en el qual postula que d’un fotògraf com Javier Bauluz “s’espera que retrati el que veu,no el que li agradaria veure”. L’article posa de manifest que el fotògraf no ha fet res més que dir en imatges el que tots sabíem: “els vius [...] repel·leixen automàticament l’evidència de la mort, inclús, o sobretot, quan la tenen davant dels seus ulls o a l’abast de la mà”. Carregat d’ironia, Saramago finalitza l’article disculpant els protagonistes vius de la fotografia en qüestió. Peròrealment els critica per una actitud que trivialitza la mort, que deixa enrere els problemes i, de manera egoista, només es preocupa per la vida, malgrat tinguin la mort tant a prop. Saramago també va defensar Bauluz dient que el fotògraf “només és reu d’un delicte: el de creure que podíem ser d’una altra manera”. I és que aquest professional asturià fundador del mitjà Periodismo Humano s’ha vistembarcat en molts conflictes internacionals i ha fotografiat els aspectes més foscos de la condició humana.
La seva feina de fotoperiodista a Ruanda li va valdre el 1995 el premi Pulitzer, però també una depressió profunda pel que va veure en aquest país africà. Bauluz, amb les seves fotografies, apel·la a la capacitat d’arribar “al cor i al cap” del públic. Vol explicar històries punyents, que...
Model de raonament Potter Box
Cas Javier Bauluz
El cas
Una fotografia realitzada a la platja de Tarifa l’any 2000, on apareix una parella sota el seu para-sol indiferent al cos d’un immigrant mort a pocs metres, va ser portada de diversos mitjans de comunicació d’arreu del món, entre ells The New York Times. Aquesta fotografia formava partd’un reportatge fotogràfic del fotoperiodista espanyol Javier Bauluz sobre la tragèdia que pateixen els immigrants que arrisquen la seva vida creuant l’Estret de Gibraltar en pastera. La fotografia obria el reportatge “Muerte a las puertas del paraíso”, publicat pel Magazine de La Vanguardia l’octubre de 2000. El reportatge era de 14 pàgines i incloïa 9 fotografies.
Arran d’aquesta fotografiaes va generar molta polèmica, ja que es va criticar que tan sols s’utilitzava per denunciar la hipocresia d’Occident davant de la immigració. El periodista català Arcadi Espada, al seu llibre Diaris (de la pàgina 149 a la 157) va criticar que la fotografia havia estat manipulada i presa des d’un angle on es deixava fora el personal sanitari que estava a pocs metres del cadàver per atendre’l, i quealhora aparentava la poca distància que hi havia amb la parella. No content amb això va atrevir-se a afirmar que el fotoperiodisme és una traïció al periodisme. El propi Javier Bauluz -i inclús testimonis presents a la platja- van acusar a Arcadi Espada de no aportar proves. A l’article La polémica del caso Bauluz-Espada el doctor J.Ángel Agejas Esteban, professor d’Ètica i Deontologiaprofessional de la Universidad Francisco de Vitoria de Madrid posa de manifest que el llibre Diarios (d’Arcadi Espada) està mancat d’una sistematització a l’hora d’exposar els arguments en contra de l’actuació professional de Bauluz.
L’argumentació d’Espada, segons Agejas Esteban, “consisteix en crear una pura ficció simbòlica”. Les denúncies que va proferir Espada van arribar tant lluny que el Consellde Informació de Catalunya va resoldre per unanimitat que les seves opinions eren “falses, injustes i sense raó de ser”. El subdirector del Magazine, Josep Carles Rius també va respondre les acusacions d’Espada amb els següents arguments: la fotografia formava part d’un reportatge en que es donava el context del fet i les dades de la immigració a Espanya, no es van eliminar persones o elements quepoguessin modificar la imatge de solitud que es pretenia i, per últim, és lícit que el periodista que capta les imatges reculli la interpretació del fet que va presenciar.
El Premi Nobel José Saramago va publicar, el dos de març de 2003, un article al Magazine de La Vanguardia titulat “Llamado por la muerte”, en el qual postula que d’un fotògraf com Javier Bauluz “s’espera que retrati el que veu,no el que li agradaria veure”. L’article posa de manifest que el fotògraf no ha fet res més que dir en imatges el que tots sabíem: “els vius [...] repel·leixen automàticament l’evidència de la mort, inclús, o sobretot, quan la tenen davant dels seus ulls o a l’abast de la mà”. Carregat d’ironia, Saramago finalitza l’article disculpant els protagonistes vius de la fotografia en qüestió. Peròrealment els critica per una actitud que trivialitza la mort, que deixa enrere els problemes i, de manera egoista, només es preocupa per la vida, malgrat tinguin la mort tant a prop. Saramago també va defensar Bauluz dient que el fotògraf “només és reu d’un delicte: el de creure que podíem ser d’una altra manera”. I és que aquest professional asturià fundador del mitjà Periodismo Humano s’ha vistembarcat en molts conflictes internacionals i ha fotografiat els aspectes més foscos de la condició humana.
La seva feina de fotoperiodista a Ruanda li va valdre el 1995 el premi Pulitzer, però també una depressió profunda pel que va veure en aquest país africà. Bauluz, amb les seves fotografies, apel·la a la capacitat d’arribar “al cor i al cap” del públic. Vol explicar històries punyents, que...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.