Profesor

El dia 29 de febrer en vaig aixecar, aixó pot conar un poc estrany, però som a un any bixest i febrer té un dia més.
El despertador no ha sonat, és molt tard. A les nou i Quartz escorzo el mes rápidque puc i a causa dàixó m’ofego amb un tros de croissant massa gros. Surto de casa en busca d’ajuda, truco a kla meva veïna que és metge, en fa la maniòbra de Heimlich. Li dono les gràcie de tot corpeò , en diu que no fa hores extres gratuïtes i que són set euros. Després d’úna breu discursió m’adono que són les nou i vint-i-cinc, per tant no tenc més remei que donar-li els diners.Em vesteixo iem poso un munt de colonia y desodorante, no havia tingut temps de dutxar-me. Faig trard i si no m’afanyo perdré el vol. Sort que tenc les maletes preparades.

Baixo al carrer, i com no, no hi hacap taxi. Pareix que tots s’hagin posat d’acord per no passar. A i quaranta se n’atura un i sense pensar pujo i li dic el meu destí, l’aeroport.

Prop de l’aeroport m’adono que anam molt lents, pensoque el taxista ho fa per cobrar més. Li pego un clatellot i el cap li cau al volant. Ràpidament li cerco el pols, no el trobo, penso que li ha agafat un infart. No hi ha temps per cridar unaambulància. Decideixo apartar al conductor i seguir cap a l’aeroport.

Una vegada allà uns “guiris”en diuen que els porti cap a la Sagrada Familia. Ni tansols els contesto, agafo les maletes i em dirigeixo afacturar-les.

Faig cua i sembla que mai no s’acabi. Arriba el meu torn, quan de sobte una senyora em demana si pot passar, em diu que li fa mal la pròtesis. Ésclar que li deixo, però, darrera seuvaren passar nou iaios més. L’inserso al complet.

Arribo al control de seguretat i com no, em pita l’alarma, em llevo el rellorge i unes monedes de la butxaca.Torna a pitar. Ja cansat i veient queem quedava poc temps per enlairar decideixo llevarme la camisa i els pantalons. Aquesta vegada ja no vapitar, però, m’adono que dues japoneses m’estant fent fotos.

Entro a l’avió. Pareix el...