Promoting resilience

Recuperació i avaluació de recursos digitals

Promoting Resilience

Segons Grotberg (1995, pp13, cit. Kotliarenco, Cáceres, i Fontecilla,1997) la resiliencia es una capacitat humana universal per fer front les adversitats de la vida, superar-les i inclòs poder ser transformat per aquestes; formà part del procés evolutiu i ha de ser promogut des de la infància. La resiliencia és un procésinteractiu entre els trets del nen, el seu ambient familiar, social i cultural que possibilita tenir una vida sana en un medi precari (Rutter, 1992, pp14; cit. Kotliarenco et al., 1997), es a dir, permet afrontar i superar els problemes i adversitats de la vida (Suarez, 1995; pp14, cit. Kotliarenco et al., 1997).

A través de la lectura dels documents hem descobert que a partir del concepte de laresiliencia ha sorgit una nova teoria, un nou paradigma que contempla la pràctica psicològica i la psicoteràpia com una manera d’enfortir i cultivar les forces individuals, i de les institucions i la societat que permeten el seu desenvolupament (Seligman i Csikszentmihalyi, 2002; cit.222 Gillham, Jane E. 2006) per aconseguir el benestar, en lloc de com ho fa el model tradicional centrat en lareducció de deficits (Benson, 1997; Frisch, 2006; cit.Gillham, Hamilton, Freres, Patton, i Gallop, 2006) i millora dels problemes (Pollard i Rosenberg, 2003; cit.Gillham et al., 2006).

La psicologia positiva, emmarcada dins aquesta nova teoria basada en la prevenció, considera la resiliencia com una qualitat que emergeix entre la naturalesa del risc i de la adversitat, entre les qualitats del nen ila existència del suport d’un context social, i que s’ha de promoure en tots els nens, sobre tot en els que es troben en situació de risc (De Civita, 2000), i construir emocions positives, idees per tal de tenir una vida millor(Duckworth, Steen, i Seligman, 2005). Seligman és un dels majors representants d’aquesta perspectiva que es centra en una psicologia positiva i preventiva que intentaidentificar les forces individuals i construir una vida de qualitat, integrant aquests principis amb les intervencions clíniques (Karwoski, Garratt, i Ilardi, 2006).
Trobem nombrosos estudis i investigacions en aquest camp, centrats en la identificació de com i per que alguns nens en situació de risc prosperen a pesar de la situació, que han identificat uns factors protectors específics presents en lavida dels nens resilients, com són, segons Werner (1984, cit. Rak i Patterson, 1996), el temperament que facilita respostes positives de la família i estranys, una relació significativa amb un adult els primers anys de vida, així com una manera activa d’enfrontar les situacions. Rutter (1983, cit. Rak i Patterson, 1996), formula una hipòtesis segons la qual el suport social, sobre tot elfamiliar, modifica l’impacte dels estressors, causant menys danys. Altres estudis longitudinals s’han centrat en el desenvolupament de certs aspectes de la personalitat com el control de les emocions i dels impulsos, autonomia, sentit del humor, alta autoestima i autoconcepte, empatia, capacitat de comprensió i anàlisis de les situacions, certa competència cognitiva, capacitat d’atenció concentració, aixícom també la manera activa de solucionar els problemes, atraure la atenció positiva dels demés, una visió optimista de les seves experiències i del significat de la vida, habilitat per estar alerta i ser autònoms, tendència a provar coses noves i una perspectiva proactiva (Rak i Patterson, 1996). De Civita (2000) ens parla d’estudis que conclouen que la capacitat de recuperar-se d’un danypsicològic es deu tan a aquests factors com a la presencia d’oportunitats que ofereixi l’entorn.

A partit d’aquestes investigacions s’han anat creant models d’intervenció per promoure la resiliencia, trobant models centrats en la intervenció individual tan de nens, joves com adults, o social com en les famílies, en les escoles, en la comunitat fent èmfasi en les minories ètniques, i inclòs a nivell...