Psicoanálisis de dalí mediante su "autorretrato blando"

En primer lloc, he elegit aquesta obra perquè em va ser impossible triar només una obra pictòrica d’aquest artífex. Vaig arribar a la conclusió que potser havia de treballar el propi personatge de Dalí més que la seva obra. Per tant, vaig elegir un dels seus autorretrats i explicar així l’obra de Dalí des de la seva creació més gran: el seu personatge.
L’obra màxima de Salvador Dalí va ser elpropi personatge: la pintura, l’escriptura, el disseny, les escenografies i els vestuaris, les performances o les pallassades queden gairebé en un segon terme. Varis autors han arribat a considerar la vida d’aquest artista com una obra d’art. El seu bigot i la seva mirada histèrica amb els ulls desorbitats són universalment reconeguts.
El primer manifest surrealista que va publicar Breton l’any1924 predicava la primacia de la ment per sobre de la matèria i, en una interpretació lliure de la teoria freudiana, l’expressió dels processos de pensament inconscients, amb el mínim control possible del jo: “Quizá ha llegado el momento en que la imaginación esté próxima a volver a ejercer lo derechos que le corresponden. [...] SURREALISMO, sustantivo, masculino. Automatismo psíquico puro, por cuyomedio se intenta expresar[..] el funcionamiento real del pensamiento. Es un dictado del pensamiento, sin la intervención reguladora de la razón, ajeno a toda preocupación estética o moral. [...] El surrealismo se basa en la creencia de la realidad superior de ciertas formas de asociación desdeñadas hasta la aparición del mismo, [en la omnipotencia del sueño], y en el libre ejercicio delpensamiento”.
La condició mental de Salvador Dalí s’adaptava amb facilitat a l’actitud del nou moviment. Tal i com va escriure en la seva Vida secreta: “el creciente y todopoderoso impulso del ensueño y el mito empezó a mezclarse de modo tan continuo e imperioso con la vida de cada instante, que posteriormente me ha sido con frecuencia imposible saber cómo empieza la realidad y termina lo imaginario”. Elprimer surrealisme aspirava a la renúncia de les defenses del jo i accedir passivament als poders de l’inconscient (amb el perill de caure en la bogeria). En canvi, el segon surrealisme, gràcies a Dalí i el seu mètode paranoico-crític, no escaparia de la realitat exterior, sinó que la desafiaria donant una alternativa hiper-real, amb una precisió que confondria la ment. Un estil realista amb la fide desmuntar la realitat, per tal de sistematitzar la confusió i contribuir a la no credibilitat total de la realitat del nostre món. Dalí havia aprés en la seva infància a somniar i jugar a alterar la percepció, de tal manera que podia projectar les seves imatges interiors del món exterior: “Mi entrenamiento era tal que nada resistía a mi voluntad. Bastaba que mi mirada se apoderara de un objeto,para transformarlo y recrearlo a mi capricho.” Aquest hàbit de transformar, de manera activa i deliverada, la apreciació de la realitat exterior en virtut de jocs amb la percepció i pseudo-alucinacions controlades, va cristalitzar en una tècnica clàssica al servei d’imatges inconscients, amb la finalitat de materialitzar, amb l’ansietat de precisió més imperialista, les imatges de lairracionalitat concreta. Per a Dalí, l’objectiu era que el món imaginatiu i de la irracionalitat concreta fos de la mateixa evidència objectiva, de la mateixa consistència i duresa que el món real.
Un dels mecanismes de defensa més freqüents amb la paranoia és la projecció, amb la que els nostres pensaments i les nostres pors, molt sovint inconscients, són atribuïts a algú o a alguna cosa diferent de unmateix. És en virtut de la projecció que la realitat interior es veu com a realitat exterior. El paranoic viu en un món poblat pels seus propis fantasmes, creant una realitat amb un significat simbòlic la qual reflecteix els seus deliris. La paranoia és la malaltia mental més racional, ja què el seu deliri consisteix en una explicació intrínseca i molt lògica del món entorn a la clau d’una idea...