psicologia evolutiva

3.1. Filogènesis i/o cultura en el desenvolupament infantil
La cultura i les característiques del desenvolupament infantil troben sentit a partir de l’historia evolucionista de l’espècie humana, les quals són transmeses a través dels gens.
Algunes teories evolucionistes posen énfasis en l’eficàcia reproductiva, dient que la cultura i les característiques del desenvolupament infantil noméstenen sentit si asseguren la supervivència i la reproducció (“gens egoistes”).
Els que posen enfasi en les explicacions culturals parteixen de la base que l’humà és un ésser social, i que quan neix integra tot el contorn històric i cultural que l’envolta. Per tant la socialització és el procés principal dels desenvolupament humà. Tot i així hi ha molts científics culturals que desconfien de laposició dels evolucionistes.
Paraigües simbòlic: Concepció que creu que la percepció d’aquest món varia segons la cultura en la que hem nascut.
La maduració biològica humana exigeix d’un complement d’aprenentatge social, com el llenguatge, que si no apareix aquesta estructura biològica queda sense ús
“El desenvolupament biològic humà ha tingut influencies culturals i viceversa”
Segons autors russosen el desenvolupament infantil el nen primerament domina les funcions psíquiques elementals (biologics) i llavors passa a un pla d’organització psíquica superior d’aquests processaments (p.ex: culturals). Així que cada processament de desenvolupament dona pas a un de nou, substituint el pla filogenètic pel cultural.
Altres autors però diuen que els dos plans anteriors es desenvolupensimultàniament en el nen i que fins i tot ja es troben en el nen des del seu naixement.
3.2. Característiques filogenètiques del període infantil humà
Algú que caracteritza a l’infant humà és el llarg període de immaduresa i l’alt grau de dependència, que l’obliga a formar vincles efectius amb els progenitors. Això evolutivament no sembla ser gaire adaptatiu, però no és així ja que ajuda a la capacitatd’aprenentatge extremament important en el món tant complex que hem creat ja que és necessari un període de desenvolupament llarg per assimilar-lo.
El humans seguim l’estratègia de la “K” (pocs descendents, llarga vida, mida gran i poblacions i ambient més estables) no de la “r” (molts descendents, curta vida, mida petita i poblacions i ambients inestables) i les cries neixen menys desenvolupades queen comparació amb els primats no humans, cosa que es rectifica amb la protecció del pares.
Si comparem els períodes de maduració en altres primats podem veure que en cada primat aquests es redueixen fins arriba als humans.
3.3. Les heterocroníes: Neotenia i hipermorfosis
Heterocroníes: Canvis o reajustements temporals en el desenvolupament
Hi ha dos teories que expliquen aquests canvies:Neotenia: L’evolució a alentit les etapes de desenvolupament, fent que les fases primerenques durin més i mantenint així més temps la plasticitat adaptativa d’un organisme en desenvolupament.
Hipermorfosis: El desenvolupament s’ha estes, produint més temps per desenvolupar característiques biològiques tant a nivell cel·lular com a nivell del conjunt (p.ex: el cervell), com altres característiques comel temps de vida i el temps d’aprenentatge.
3.4. Filogènesis i infantesa: la importància del grup en la criança
Segons Bogin (1998) les heterocronies no són suficients per explicar el desenvolupament humà. Segons ell un paper molt important en el desenvolupament és l’aparició per primer cop en l’Homo Habilis de la fase anomenada infantesa, la qual en l’humà es dona al voltant dels 3 anys quandisminueix la velocitat de creixement humà (després de l’etapa infantil) i acaba en un petit augment de la corba de creixement que inicia la preadolescència.
Aquesta nova etapa sembla estar relacionada amb:
Eficàcia de les estratègies reproductives: El gran problema de les especies de la “K” és que allargant l’etapa de desenvolupament crea que la mare tingui que esforçar-se més temps en...