psicologia

1. La vida psíquica
La psicologia
És la disciplina especialitzada en el comportament humà, tant en el seu vessant intern (psiquisme) com en l’extern i observable (con­ducta). La psicologia ha estat present des de l’antiguitat en el panorama fi­losòfic. Pensem que qüestions com la percepció, la memòria, el pensament, la racionalitat, l’afectivitat. .. han estat objecte central de la reflexiófilosòfica. Ara bé, aquesta s’independitza i es cons­titueix com a ciència autònoma a partir del darrer terç del segle XIX. Des d’aleshores, el seu desenvo­lupament ha estat constant.
1.1. Naturalesa de la ment
Fa un moment dèiem que utilitzaríem el terme ment per a referir-nos a tots aquells fenòmens, processos i estats que considerem psíquics, com ara recordar que se’ns ha acabat la pasta dedents, tenir una idea fantàstica per fer un regal al nostre companyia o desitjar tenir temps lliu­re per llegir una novel·la.
També, a molts autors, identificar la ment amb els fenòmens psíquics (re­cords, creences, desitjos, idees .. .) els deixa una mica insatisfets. Es re­sisteixen a acceptar que és únicament un conjunt de fenòmens mentals perquè això implicaria que quan no estem pensant enres, quan no te­nim cap creença, cap desig, cap record ... aleshores, la ment desapa­reix. Per a aquests autors, la ment ha de ser quelcom que roman com el suport dels estats mentals i que es manté encara que aquests desa­pareguin; de manera similar a com l’aparell de televisió és el suport de pel·lícules, anuncis i documentals, i continua existint encara que l’apa­guem i ens anem a dormir. Lament, per tant, seria una entitat que ens dóna continuïtat i identitat com a persones.
Hi ha altres autors, en canvi, que no veuen la necessitat de parlar de la ment com a quelcom diferent del conjunt dels fenòmens mentals. Si fos possible que en estat conscient no tingués lloc cap procés men­tal, i no estiguéssim imaginant, ni sentint, ni recordant... (cosa poc pro­bable segons aquests autors),aleshores la ment s’esvairia, desaparei­xeria, ja que no és res més que aquests fenòmens. A més, considerar la ment d’aquesta manera no comporta negar la identitat i continuïtat que tenim com a persones. Són, sobretot, els nostres records (un ti­pus de fenomen mental) el que ens permet de reconèixer-nos com a persones amb continuïtat i identitat en el temps.
Sigui com sigui, què diferencia aquestsfenòmens (recordar, creure o desitjar) d’altres fenòmens com córrer o jugar a tennis? Vegem-ho.
La intencionalitat
És la propietat que tenen les nostres creences, records, desitjos ... de referir-se o de tendir a alguna cosa que els és diferent. Així, sempre són records, sentiments, desitjos d’alguna cosa. Per exemple, el record del meu amic, el desig de beure aigua o el sentiment de tristesaper un comiat. No cal, evidentment, que aquest objecte tingui una existèn­cia real: puc estar pensant en un centaure o imaginant un viatge que mai no faré. EI cas, però, és que sempre tenen contingut, sempre es re­fereixen a alguna cosa: no puc estar pensant en no-res.
Aquest tret és diferenciador, ens permet de distingir els estats mentals d’altres tipus d’estats. A més, possibilita elconeixement de la realitat, ja que ens permet de representar-nos-la; és a dir, tenir intencionadament l’objecte virtualment en el nostre cap, sense tenir-lo físicament.
La intimitat
És la propietat que tenen els fenòmens mentals de ser inobservables per als altres; és a dir, directament accessibles per al subjecte que els té, però inaccessibles per als altres. Així, jo tinc un contacte directe iim­mediat amb els meus records, pors, sentiments o creences. En canvi, per als altres tot això roman amagat i ocult, només per mitjà de les nos­tres explicacions es poden fer una idea del que ens passa pel cap.
EI terme intencionalitat prové del llatí intendere, que significava ‘es­tar dirigit a’, ‘tendir cap a’. Per aquest motiu, es considera la pro­pietat d’apuntar cap a alguna cosa diferent....