Quan Els Infants Diuen Prou!
Páginas: 13 (3095 palabras)
Publicado: 13 de abril de 2012
LA IMATGE D’INFANTS I ADULTS
SEGONS FRANCESCCO TONUCCI A
QUAN ELS INFANTS DIUEN PROU!
ÍNDEX
1. Imatges d’infants que emergeixen del text. Pàg.3
2. Propostes de Tonucci per a la millora i benestar dels infants. Pàg.6
3. Fragments significatius. Pàg.8
4. Bibliografia. Pàg.10
1. IMATGES D’INFANTS QUE EMERGEIXEN DEL TEXT
La imatge que es projecta d’infantals capítols que hem revisat del llibre de Francesco Tonucci, Quan els infants diuen PROU!, és la d’un infant solitari que vol estar envoltat de persones, amics o germans per jugar, per compartir i per gaudir amb ells, perquè per ser feliç (segons el seu parer) no es pot estar sol. Actualment, hi ha molts nins i nines que només viuen dins entorns d’adults i això els converteix en infantsadultitzats que aprenen a conversar i a comportar-se com si fossin molt més grans del que són i es perden així l’etapa que els toca viure, en què jugar hauria de ser la seva activitat principal. Per això, els infants creuen que ha de ser un dret tenir germans, malgrat la situació econòmica i social que els envolta, i per tant, els pares no haurien de prioritzar el seu benestar ni donar més importància alstítols acadèmics i/o professionals que als seus propis fills.
L’infant és vist o entès com una propietat del pare o de la mare (o d’ambdós), per la qual cosa és sempre l’adult qui pren les decisions en relació a qualsevol aspecte de la vida del nin o nina sense demanar-li opinió. És un infant a qui no escolten, un infant que veu que els seus pares treballen moltes hores per donar-li allò que ellscreuen que vol (coses i millores materials) i que sovint obliden que potser els menuts voldrien senzillament passar més temps amb ells, un poc d’afecte i companyia. És, per tant, una relació unilateral, controlada per l’adult, qui a més, en molts casos no és feliç, cercant aquella felicitat perduda que prometia l’estat del benestar. “Els infants són conscients de formar part d’una estructurasocial complexa – mentre que les persones adultes es pensen que ho representen tot i tots – i, per tant, sols les exigències dels adults se satisfan, tothom en resultarà beneficiat.” (TONUCCI, 22).
En aquest ambient, on l’adult és qui mana, qui fa i desfà, els espais no estan pensats per als al·lots i se’ls compensa amb determinades zones tancades i planificades que responen a les necessitats dels queen tenen cura i no als desitjos del més petits. Prengui’s com a exemple les tanques que es posen als parcs perquè els nins no puguin sortir corrent quan volen esplaiar-se i gaudir d’aquella sensació que provoca el fet de sentir-se lliure, experimentant la fredor que provoca el vent a la cara; o els parcs infantils tancats amb castells inflables i piscines de bolles on el pare o la mare podentenir una estona de tranquil·litat mentre els fills treuen adrenalina sense possibilitat d’imaginar, de crear res de nou. Francesco Tonucci no vacil·la a l’hora de posar sobre la taula aquest tema, ho expressa clarament: “El desenvolupament de veritat és aquell que neix a partir de l’encontre personal amb les coses noves que no s’entenen, que no es coneixen o no se saben fer i el desig de dominar-lesi, a la vegada, de l’encontre amb un obstacle nou i de la satisfacció de superar-lo utilitzat de la millor manera possible tot allò que es coneix i que se sap fer.” (TONUCCI, 59).
Tot això ve marcat per la visió de dependència que es té dels infants, perquè no se’ls considera autònoms, sinó més bé immadurs i incapaços de fer moltes coses per ells mateixos. Així que s’opta per controlarcontínuament les accions, moviments i pensaments de l’infant, que no coneix el risc perquè no té l’oportunitat d’experimentar. I, segons l’autor, aquesta sobreprotecció no és bona, ja que “un infant necessita estar sol, sortir-se’n tot sol, sense l’ajut i el control dels adults” (TONUCCI, 58). Per això, el llibre ens parla de la relació amb els avis, ja que amb ells són més lliures i s’enriqueixen...
SEGONS FRANCESCCO TONUCCI A
QUAN ELS INFANTS DIUEN PROU!
ÍNDEX
1. Imatges d’infants que emergeixen del text. Pàg.3
2. Propostes de Tonucci per a la millora i benestar dels infants. Pàg.6
3. Fragments significatius. Pàg.8
4. Bibliografia. Pàg.10
1. IMATGES D’INFANTS QUE EMERGEIXEN DEL TEXT
La imatge que es projecta d’infantals capítols que hem revisat del llibre de Francesco Tonucci, Quan els infants diuen PROU!, és la d’un infant solitari que vol estar envoltat de persones, amics o germans per jugar, per compartir i per gaudir amb ells, perquè per ser feliç (segons el seu parer) no es pot estar sol. Actualment, hi ha molts nins i nines que només viuen dins entorns d’adults i això els converteix en infantsadultitzats que aprenen a conversar i a comportar-se com si fossin molt més grans del que són i es perden així l’etapa que els toca viure, en què jugar hauria de ser la seva activitat principal. Per això, els infants creuen que ha de ser un dret tenir germans, malgrat la situació econòmica i social que els envolta, i per tant, els pares no haurien de prioritzar el seu benestar ni donar més importància alstítols acadèmics i/o professionals que als seus propis fills.
L’infant és vist o entès com una propietat del pare o de la mare (o d’ambdós), per la qual cosa és sempre l’adult qui pren les decisions en relació a qualsevol aspecte de la vida del nin o nina sense demanar-li opinió. És un infant a qui no escolten, un infant que veu que els seus pares treballen moltes hores per donar-li allò que ellscreuen que vol (coses i millores materials) i que sovint obliden que potser els menuts voldrien senzillament passar més temps amb ells, un poc d’afecte i companyia. És, per tant, una relació unilateral, controlada per l’adult, qui a més, en molts casos no és feliç, cercant aquella felicitat perduda que prometia l’estat del benestar. “Els infants són conscients de formar part d’una estructurasocial complexa – mentre que les persones adultes es pensen que ho representen tot i tots – i, per tant, sols les exigències dels adults se satisfan, tothom en resultarà beneficiat.” (TONUCCI, 22).
En aquest ambient, on l’adult és qui mana, qui fa i desfà, els espais no estan pensats per als al·lots i se’ls compensa amb determinades zones tancades i planificades que responen a les necessitats dels queen tenen cura i no als desitjos del més petits. Prengui’s com a exemple les tanques que es posen als parcs perquè els nins no puguin sortir corrent quan volen esplaiar-se i gaudir d’aquella sensació que provoca el fet de sentir-se lliure, experimentant la fredor que provoca el vent a la cara; o els parcs infantils tancats amb castells inflables i piscines de bolles on el pare o la mare podentenir una estona de tranquil·litat mentre els fills treuen adrenalina sense possibilitat d’imaginar, de crear res de nou. Francesco Tonucci no vacil·la a l’hora de posar sobre la taula aquest tema, ho expressa clarament: “El desenvolupament de veritat és aquell que neix a partir de l’encontre personal amb les coses noves que no s’entenen, que no es coneixen o no se saben fer i el desig de dominar-lesi, a la vegada, de l’encontre amb un obstacle nou i de la satisfacció de superar-lo utilitzat de la millor manera possible tot allò que es coneix i que se sap fer.” (TONUCCI, 59).
Tot això ve marcat per la visió de dependència que es té dels infants, perquè no se’ls considera autònoms, sinó més bé immadurs i incapaços de fer moltes coses per ells mateixos. Així que s’opta per controlarcontínuament les accions, moviments i pensaments de l’infant, que no coneix el risc perquè no té l’oportunitat d’experimentar. I, segons l’autor, aquesta sobreprotecció no és bona, ja que “un infant necessita estar sol, sortir-se’n tot sol, sense l’ajut i el control dels adults” (TONUCCI, 58). Per això, el llibre ens parla de la relació amb els avis, ja que amb ells són més lliures i s’enriqueixen...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.