Quiet Marius Serra



Un cop llegit, la emocionant, valenta i plena d’aventures història real de Màrius Serra entorn al seu fill amb paràlisi cerebral, he pogut observar que ja no es parla d’idiotes o imbecils com deien Binet i Simon (1907), i molt menys de la ideologia que es tenia fins a finals del segle XIX, inclús a inicis del segle XX, en que les persones amb deficiència intel·lectual eren considerats com ainútils i antisocials, per la qual cosa havien d’estar separats, marginats i tancats en centres, lluny de la interacció amb la societat.
Per tant, ja parlem de normalització, el qual el primers que van començar-ne a parlar foren Nirje (1969) i Wolfenberger (1972), però fou aquest primer qui va elaborar un contingut més ampli, afegint a la definició de integració,  que significa que el nin duguiun ritme normal del dia i la setmana, experiències normals a cada cicle, tenir oportunitat d’escollir i viure en una casa a un barri normal. Amb la seva definició de normalització, veiem que Màrius fa el possible per que el seu fill pugui assolir totes aquestes característiques, però amb la situació del Llullu és més complicat que amb un altre tipus de deficiència, Màrius podem dir que hoaconsegueix, vivint amb el seu fill a casa on tots l’estimen molt, viatjant arreu del món amb ell, , és a dir, es treballa molt el vincle pare-fill en aquest llibre, i amés li dona l’oportunitat al Llullu, d’estar en un centre on hi ha molt nins com ell i nins amb altres deficiències intel·lectuals, on a aquests centres els encarregats cuiden i juguen amb els nins i amés duen a terme certes activitats,com sortides del centre, per que ells també es mereixen l’oportunitat de ser feliços, i de fer i conèixer el que la resta poden conèixer.
En definitiva, ja ens anem guiant amb l’Informe de Warnock (1978), en el que s’abandona el llenguatge de les tipologies dels dèficits, per ja donar coherència a la pràctica educativa des dels principis de normalització i integració, amb aquest s’implantarà elPla Nacional d’Educació Especial (1978), el qual ja estableix tots els principis i criteris per a l’ordenació de l’educació Especial, com els de normalització, integració, sectorització i individualització; però no es durà a la pràctica fins a l’any 1982, gràcies a l’aprovació de la Llei d’Integració Social dels Minusvàlids (LISMI), haurà estat, per tant gràcies a aquesta llei que Màrius haurà pogutaprofitar totes les avantatges i ajudes per a poder fer-se càrrec d’una manera molt més còmoda del Llullu.
Deixant de banda la teoria de l’assignatura d’Educació Inclusiva que es pot veure reflectida en el llibre Quiet, esmentaré les vivències que m’ha generat tal llibre; doncs així, des de el meu punt de vista, la lectura d’aquest llibre, ha estat una experiència positiva ja que m’ha suposatun presa de consciència dels problemes que tenen molts de pares quan es troben en aquesta situació com són el no assumir que el nin mai serà com els altres, el no assumir el canvi de vida, el rebre cert rebuig dels altres, la frustració al comparar-lo amb els altres nins i veure que mai podrà ser com els altres, tot aquest cúmul de problemes els pot portar a una desolació; i amb això cal esmentarles etapes que va proposar la metgessa-psiquiatra Elisabeth Kübler Ross, que passen la majoria de pares de nins amb discapacitat; doncs aquestes etapes són primer la negació, en la que els pares tenen l’esperança de que el diagnòstic sigui erroni; la segona etapa és la agressió, en la que els pares es culpen del problema mútuament i discuteixen contínuament, fins arribar en certs casos a l’extremd’agredir-se i autoagredir-se, degut a la ràbia acumulada. La tercera etapa és la negociació, en que la problemàtica del nin no s’accepta del tot i es recorre al diàleg amb el doctor; la quarta etapa és la depressió, degut a que apareixen cansaments tant físics com mentals; i finalment la darrera etapa n’és l’acceptació que tant pot ser total com parcial.
De tal manera, que la història de...