QUIM MONZÓ

BIOGRAFIA

És fill de mare andalusa immigrada a Catalunya. Va estudiar disseny gràfic a l'Escola Massana de Barcelona. Els seus inicis professionals van ser treballant en les arts gràfiques i, més tard, va ser dissenyador gràfic i guionista televisiu. Va començar a treballar en el món del periodisme a la dècada del 1970, amb col·laboracions com a corresponsal de guerra i columnista, a lapremsa periòdica. En col·laboració amb Albert Abril va escriure aTele/eXpres  reportatges sobre el Vietnam, Cambotja, Irlanda del Nord i l'Àfrica de l'Índic. El gener del 1982 va obtenir una beca per estudiar a Nova York, fins el 1983.

Com a escriptor es va donar a conèixer el 1976, amb la novel·la L'udol del griso a les clavegueres, centrada en el Maig del 68 francès, i el recull decontes Self-Service, escrit en col·laboració amb Biel Mesquida. Més tard va publicar altres reculls de contes com Uf, va dir ell ), L'illa de Maians , El perquè de tot plegat i Guadalajara, que van ser revisats i aplegats en el volum Vuitanta-sis contes, que l'any 2000 es va endur el Premi Lletra d'Or i Premi Nacional de literatura catalana de Narrativa.

Des de mitjan decenni del 1980 ha estatcol·laborador de Catalunya Ràdio i TV3. Ha traduït llibres d’autors anglesos, entre altres i haa escrit, amb Cuca Canals, els diàlegs de la pel·lícula Jamón, jamón, del director de cinema Bigas Luna. Ha escrit l'obra dramàtica per a teatre El tango de Don Joan, amb Jérôme Savary. Ha escrit columnes d'opinió en diversos diaris. Actualment escriu una columna diària a La Vanguardia.

L'any 2007 va rebrel'encàrrec d'escriure i recitar el discurs inaugura de la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la convidada. Monzó va acceptar i per a l'ocasió va dissenyar una aplaudida dissertació en forma de conte que diferia totalment dels discursos tradicionals.

Des de desembre del 2009 a l'abril del 2010 va tenir lloc a Arts Santa Mònica de Barcelona una gran exposició retrospectiva sobrela seva vida i la seva obra, que duia per títol Monzó.





ESTIL

En les dues primeres obres de Monzó es percep la influència del textualisme, un moviment que pretenia abolir l'herència literària a través de la innovació lingüística i l'experimentació formal. No obstant això, Monzó, com altres autors partícips del moviment, aviat va ser conscient de les escasses possibilitats decontinuïtat de la via experimental i la seva prosa va fer un gir per orientar-se cap a formes més llegibles. En la major part dels contes escrits entre final dels setanta i l'actualitat, l'escriptor fa caricatures d'alguns dels aspectes del món urbà contemporani. S'inspira i utilitza elements de la societat postmoderna, com determinades conductes, un llenguatge, uns perfils o uns costums per construir unametàfora d'unes determinades circumstàncies vitals. Els relats expressen, a través d'aquestes metàfores, angoixes de caràcter existencial que, sovint, es fonamenten en l'absurd.

En els reculls de contes publicats entre el 1978 i el 1999, Monzó combina qüestions tan humanes com el desig, l'amargor de les relacions humanes o els cercles viciosos que impossibiliten les decisions personals. Hipredominen les històries lineals, de ritme àgil, protagonitzades per personatges imbuïdes d'un humor més o menys agredolç. Puntualment, a més, inclouen referències a la literatura o a escriptors heterònims. Al mateix temps, per l'extensió i per la voluntat implícita d'apel·lar a una realitat quotidiana i aconseguir, amb això, uns efectes còmics, Monzó s'aproxima a les fórmules del nou costumismeurbà.

Amb el temps, Monzó ha tendit cada vegada més a la depuració formal. Els relats parteixen de situacions prototípiques que, degudament manipulades, aconsegueixen crear un efecte de ridícul. L'escriptor utilitza la demora amb l'objectiu de condicionar el lector i portar-lo fins a una resolució sovint desencisadora. Pel que fa a models literaris, s'ha parlat de la influència de la...