Què és Il Lustració

IMMANUEL KANT, Crítica de la raó pura.
Què és Il·lustració?
5 de desembre de 1783.
La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte del’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració.
La peresa i la covardia són les causes del fet que una part tan gran dels éssers humans -malgrat que la natura els declarà ja fa molt de temps lliures dedirecció aliena- romanen de bon grat en la minoria d’edat per tota la vida, i és per això que als altres els és tan fàcil erigir-se en els seus tutors. És tan còmode ser menor d’edat. Si tinc un llibre que em reemplaça l’enteniment, un director espiritual que em substitueix la consciència, un metge que em dictamina la dieta, i així successivament, aleshores ja no cal que passi ànsia. Ja no tinc capnecessitat de pensar, n’hi ha prou en pagar, que d’altres em substituiran ben aviat en tal fatigosa empresa. La gran majoria dels éssers humans (incloent-hi la totalitat del bell sexe) considera molt perillós el pas cap a la majoria d’edat i que, a més, és costós; d’això ja se n’ocupen els tutors, els quals molt gratament han pres com a càrrega pròpia la inspecció general dels altres. Desprésd’atabalar, en un primer moment, el seu ramat domèstic i de prevenir amb tota cura aquestes tranquil·les criatures d’arriscar-se a fer cap pas fora del reducte de pràctiques en què estaven tancades, els mostraren el perill que les amenaçava si intentaven de caminar soles. És clar que aquest perill no és certament tan gran, ja que després de caure algunes vegades finalment haurien après de caminar;tanmateix, un sol exemple d’accident d’aquesta mena ja provoca timidesa i, habitualment, lleva les ganes de fer un altre intent posterior.
Per tant, és difícil per a cada ésser humà aconseguir la sortida de la minoria d’edat, la qual se’ls ha convertit gairebé en naturalesa. Fins i tot s’hi han acostumat de bon grat, i ara mateix són efectivament incapaços de servir-se del seu propi enteniment, perquèmai no se’ls deixa intentar-ho. Reglamentacions i fórmules, instruments mecànics d’un ús racional o, millor, de l’abús dels seus dons naturals, són els grillons d’una minoria d’edat persistent. Qui se’n deslliuri, però, només podrà fer un salt insegur per damunt de la més estreta trinxera, perquè no està acostumat a moviments lliures d’aquesta espècie. Per això són molt pocs aquells qui, mitjançantel conreu del seu propi esperit, han aconseguit sortir de la minoria d’edat i caminar, malgrat tot, amb pas segur.
En canvi, és més aviat possible que un públic s’il·lustri ell mateix; en efecte, això és gairebé indefectible sempre que se li doni llibertat. Perquè sempre n’hi haurà alguns que pensin per ells mateixos, fins i tot entre els que han estat designats tutors de la gran massa. Aquests,després d’haver refusat el jou de la minoria d’edat, estendran al seu voltant l’esperit d’una estimació racional del propi valor i de la vocació de tot ésser humà a pensar per ell mateix. Hi ha, aquí, quelcom de particular: el públic, conduït prèviament per ells sota aquest jou, els obliga posteriorment que també ells s’hi mantinguin sotmesos si ha estat incitat a rebel·lar-se per alguns dels seustutors, els quals són, ells mateixos, incapaços de tota Il·lustració. Tan perjudicial és implantar prejudicis, ja que a l’últim es vengen fins d’aquells que n’han estat -ells mateixos o els seus predecessors- els autors. Per això un públic només pot assolir la Il·lustració lentament. Mitjançant una revolució es podria fer caure el despotisme personal i l’opressió cobdiciosa o dominadora,...