R396I8V


Comenteu el fragment següent del capítol VIII de Pilar Prim, de Narcís Oller. Tingueu en compte, especialment, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateixordre, però sí que s’han d’exemplificar):
— la correlació entre la descripció del paisatge i l’estat d’ànim de la protagonista;
— la situació d’aquest passatge en la novel·la;
— el puntde vista narratiu.

Ja el dia s’havia escurçat molt. Els saules i pollancres perdien llurs fulles, horriblement grogues, mentre es rostien en el brancatge les dels verns, i s’ajeien,esparracades i mig podrides, les poc abans tan gerdes mates de trumferars. Els prats, arranats per l’última dallada, perdien també aquella sedor formosa de catifa de vellut, tota latransparent verdor esmaragdina que era, feia poc, encís dels ulls. Els rossos rostolls, esdevinguts gorets acafetats, eren tots salpicats de munts de fems que empudegaven l’atmosfera. […]
Ah! I,quan amb tot això s’havia anat emparant de l’ànima d’aquella dama ciutadana una malenconia infinita i impossible d’eludir, un telegrama de l’Osita donant notes alarmants de la salut delsenyor Prim caigué en aquell xalet com una bomba. Els terribles vaticinis de la Pilar es realitzaven, doncs? La pobra dona, morta d’angúnia i aclaparada pel dolor, va córrer desolada, ambl’Enriquet, a auxiliar el seu pare, deixant que el servei s’ocupés d’arranjar els baguls i tancar el xalet. Però tot fou inútil: a llur arribada el bon vellet ja era mort.
Ladesesperació de la Pilar fou, llavors, indescriptible. A voltes s’exhalava en plors i besades a la mà impassible i freda del difunt, qui semblava contemplar sa filla, per entre l’ordit de les malcloses pestanyes, amb la mirada irònica de desengany; altres cops s’exterioritzava en sospirs i grunys profundíssims d’una rancúnia concentrada que la feia estremir de cap a peus.