Recensio el grito de la gaviota

1. Fitxa Bibliogràfica:
LABORIT, Emanuelle. El grito de la gaviota. Editorial Seix Barral
2. Resum argumental:

3. Conclusió:
La Emmanuelle es presenta com un nadó tranquil, que dorm confortablement i que l’únic so que emet és un crit que els hi recordava el xisclet d’una gavina. Quan als pares els hi confirmen que la nena és sorda profunda es senten culpables i desorientats,pensen en el recurrent tema de la maledicció- així com en d’altres discapacitats on la religió ha reforçat aquesta creença-. Només es senten alentats per un foniatra que els hi diu que parlarà. La nena no enten els conceptes de temporalitat. Només se n’adona de que existeix la llum del dia i la foscor de la nit
Pàg.18: “En la luz puedo controlarlo todo con mis ojos. El negro es sinónimo de nocomunicación, y por lo tanto de silencio. Ausencia de luz: Pánico.”
Es sent perduda i caòtica Pàg.17: “Es extraño: alineo mis muñecas con un orden metódico, en tanto que mi cabeza se encuentra completamente desordenada. Todo es vago y mezclado.”
i depen absolutament de la mare, inclús usen un llenguatge especial que només es fa entenedor entre amdues.

Pág. 20:” yo tiraba de la manga del vestido de mimadre, le enseñaba objetos, montones de cosas, y ella comprendía, me respondía.”
Com bé em estudiat en el crèdit, moltes experiències amb aparells monofónics han resultat més una molestia que una aventatge. A l’Emmanuelle aquest aparell li serveix com a gaudi de la música sentint les vibracions i així reforçant la relació amb el seu pare. Ella és molt conscient que necessita el contacte visualper a poder entendre i comunicar-se . A ella se li fa “tifiti” i també l’ha angoixa la frustració del seu pare per no ser capaç de entendre-la.
La narració sobre el fet del tancament al cuarto de bany de casa d’uns amics ens transporta als oients a l’angoixa i l’aillament que pot sentir una persona sorda. Aquest mateix aïllament el pateix entrant a l’escola d’integració i que descarregarefugiant-se en el dibuix.
Més tard quan accedeix a l’escola de sords comença realment la seva mínima vida social fent el seu primer amic sord.
Pág.39: “Tengo un amiguito sordo que viene a jugar a casa. La comunicación es más fácil entre nosotros dos. Tenemos signos y gestos personales”

En aquell moment descobreix la diferència de sexes. D’aquesta descoberta li sorgeix un altre molt angoixant: no havist mai un adult sord per tant creu que no creixerà i aixó li desencadena el pensament sobre la mort.
Pàg. 47: “Lo que he comprendido inmediatamente es que no estoy sola en el mundo. Yo me creía única, destinada a morir de niña. He descubierto que tengo porvenir, ya que Alfredo es adulto y sordo”
Aquest és el reflexe de que s’ha de construir el món a les persones amb hipoacúsia congènita.
No ésfins el moment que apareix el seu primer adult sord (la descoberta del món dels sords) i al llenguatge de signes que apren molts conceptes El més rellevant és que deix de pensar en tercera persona quan es tracta d’ella mateixa , pren consciencia del seu “jo personal” i ara ja s’identifica amb un signe propi. Aquí torna a neixer .
Pág.49: “Comprendí finalmente que tenía una identidad. Yo:Enmanuelle.”

Pàg. 67: “Aprendo los signos a una velocidad que sobrepasa a mis padres. Ellos tienen más dificultad que yo. Necesitarán dos años; yo, dos meses.”

Als EEUU se n’adona de la diferència entre el seu lloc d’orígen -ón la sordera es preten ocultar – i per tant comença a pensar que pot ser feliç amb aquesta discapacitat.
El pare de l’Emmanuelle quan torna d’Estats Units decideix obrir laprimera consulta ón es practica el llenguatge de signes. Ella explica que que els sords per denominar a les persones, se’ls hi dona una caracteristica visual en lloc de deletrejar el nom. Abans de conèixer el llenguatge de signes s’hague`s anomenat “Flor que plora”, segurament per un episodi on relata que en una festa on es trobava molt colapsada per sentir-se aïllada per persones oients, li van...