Redacció Català

Foc i Mort
Vaig despertar entre badalls i estirades. Vaig aixecar les cortines, i un gran raig de sol que es bandeix com un espassa va penetrar als meus ulls, i em va deixar bocabadat. Em trobavaconfós, estrany. Recordava borrosament la nit anterior. Qualsevol soroll, per mínim que fos, entrava per les meves orelles i em foradava el cap. Notava com els efectes de l’alcohol s’havien apoderatdel meu cos, i jo n’era presoner d’aquest. No volia despertar, només volia ser un esclau dels somnis, viure en ells i quedar-me allà per sempre.
Al fi vaig aconseguir adormir-me novament. Però aquellmón de fantasia i plaer es difuminava poc a poc davant una boira espessa que cremava al tocar-la. Ensumava la boira que portava aquell suau oreig.
Vaig tornar a despertar, aquest cop amb un gransobresalt. Allò havia estat un simple somni, o era real? Aleshores vaig notar que se’m feia difícil respirar. Es més, vaig veure com lentament un fum negre com la nit, s’arrossegava sota la meva porta is’acumulava.
Consumit per aquell mar de flames i fum, vaig parar a pensar:
Un suau oreig lliscava sobre el meu cos, i s’emportava els meus pensaments. Només quedava un cos inert. Solia anar allàquan no em trobava bé, o quan la tristor i la soledat m’abordaven. Allà em sentia bé amb mi mateix, en harmonia amb el bosc, amb la naturalesa.
Però a l’hora de tornar a casa, la trista realitat emcolpejava amb més força que mai, i em deixava entreveure el veritable món. Un món negre, sense esperança. Un món on ja mai es tornarà a somniar. Un món pintat de nit, on la pintura és petroli.
Moltesvegades he pensat en deixar aquest món. Per què viure en un lloc on no et trobes bé?, on no saps qui et. Per què no sortir d’aquí?
Penso que ha arribat el moment, el moment de volar del niu, peròaquest cop per sempre. M’enfilo a la barana del pont, i tot acaba. Ja mai més tornaré a ser viu, ser feliç. Ja no. Només queden el meu cos i una aglomeració de persones al seu voltant. Només vull...