Redacción en catalán

Aquella Malaltia
Un preciós dia de nadal on tothom s’impacienta per obrir els regals, jo hagués desitjat no haver-me despertat, el regal que m’esperava era un canvi radical i gens agradable en la meva vida. Aquella noticia, aquella maleïda noticia, va fer que un dia ple de llum i felicitat es convertís en un dia gris, entristit, l’ideal per quedar-se a casa i avorrir-se una estona.
No sabiacom assimilar el que m’esperava, tenia un nus en la gola que no em deixava parlar. El meu pare tenia càncer. Aquella malaltia que no deixa rastre, que se’t menja per dintre i quan ja ha acabat amb tu, sembla que mai hagis existit. Allò era el que li esperava en aquell pobre, innocent i lluitador home.
En la cantonada de la sala d’estar es trobava ell en la seva cadira de balanceig suau, el seutemple del pensament, ja que sempre que seia allà no parava de recorda tot el que havia realitzat en la seva vida, veient que tot era insignificant. Els seus ull color de cafè amb llet es perdien en l’horitzó, una de les seves mans quedava recolzada sobre la cama i l’altre aguantava el seu arrugat front, on passaven sense cessar multitud de pensaments. Jo... Jo no sabia que dir en cap instant, voliaparlar, però cada cop que obria la boca semblava com si algú em controlés, fent-me quedar muda, com quan agafem el comandament del televisor i el silenciem tant sols amb un botó. La meva inquietud per saber que passava pel seu cap em matava. Dins meu hi havia una petita persona que cridava, parla ara, perquè si no ho fas mai tornaràs a tenir l’oportunitat.
Tots els dies seia al seu costat ime’l quedava mirant com si m’haguessin canviat el pare, com si ell ja no fos ell. Esperava que em parlés, que m’expliques que sentia en cada moment, mes no era capaç. En un instant vaig decidir ser la que governava el vaixell i parlar del tema tabú, aquella malaltia. Vaig canviar la meva forma de mirar-lo, ho vaig fer sense sentir pena ni compassió, sinó com si mai li hagués passat res, mes per dinsera un riu de llàgrimes. Papa -vaig dir- ¿que tal estas?, immediatament em va contestar: -Bien hija, bien.
Sempre deia el mateix, em vaig quedar decepcionada perquè esperava alguna cosa més. Pero papa ¿cómo te sientes con lo que te han dicho los médicos? – preguntava intentant evitar la paraula que tanta por em feia pronunciar davant seu. Nada Sally, que quieres que te diga, tengo lo que tengo yllegará mi día, no puedo hacer nada solo conformarme y ya esta –em va respondre. Després d’un llarg i etern silenci, em va dir que començaria a fer quimioteràpia, sense esperar-me un instant vaig discrepar. Vaig oposar-me a la idea, no volia veure patir encara més al meu pare. Si jo ja ho passava malament, com ho devia passar ell? Vaig intentar treure-li la idea del cap, però ell estava convençutde que si s’iniciava en aquesta teràpia es curaria i aviat tornaria al seu hort, a cuidar del seu ramat i verdures.
Passat un temps pareixia que la quimioteràpia feia el seu afecte, ell confirmava que cada vegada se sentia millor i que aviat tornaria a ser el d’abans. Tot anava cap a millor, o això semblava. Dic semblava perquè mirant les notícies, que a ell tant li agradaven, no es va indignar adonar-les un cop d’ull. Mirava desesperançat el sostre de color neu, i una petita llàgrima li queia resseguint el seu vell rostre... No podia més, aquella incomunicació va poder amb mi. Rumiava en com podia fer que em parlés, que expressés el que sentia, convèncer-lo de que si ho compartia amb algú se sentiria millor. Tots els dies vivíem en una guerra silenciosa, per vèncer el dolor que estàvemafrontant, i Ell...Ell lluitava en una gran batalla, entre el suplici i la placidesa.
En poc temps va trucar a la porta la seva pitjor etapa, on va perdre la major part de la mobilitat de les cames, on de cintura cap a munt era un home esquelètic, que semblava que la pell recobria els seus ossos prims i desgastats; on ja no reconeixia a ningú, on impacient esperava la seva fi. No era pas...