Redacción historia de amor (catalàn)

T’has preguntat mai, si l’amor verdader existeix? Doncs, jo en se una història on és possible aquest fet.
La Laura és una noia de disset anys, rossa i d’ulls verds, vivia a Barcelona amb la seva mare i la seva germana petita Mar, que tenia cinc anys. La seva passió és ballar, cada dia després de l’escola va a entrenar, fa ballet clàssic i altres estils més urbans. No tenia gaire temps per ellai per les seves coses, la seva mare treballava durant tot el dia i ella havia de cuidar de la seva germana.
Un dia sortint de l’acadèmia de ball, es disposava a anar cap a casa però de sobte la van aturar un parell de nois, li deien que els hi dongués tots els diners que portava a sobre, ella els hi deia que no tenia res i suplicava que la deixessin marxar a casa. Els nois la van pegar uns quantscops, ella cridava però ningú s’atrevia a parar-los, quan de cop un noi jove, aproximadament de l’edat de la Laura, els hi va fer un crit als dos nois que la pegaven
-Ei! Perquè no deixeu a la noia tranquil·la?
-Qui ets tu? El seu novio? – va respondre un dels agressors
-Va noi ves-te’n a casa i no molestis, vols?- digué l’altre noi
-Si ets tan valent de pegar una noia, perquè no em pegues ami?
-Si és el que vols...
I quan els dos agressors es disposaren a pegar-lo ell va mirar a la Laura i amb veu baixa li va dir que marxés corrents cap a casa. Per sort estava just al costat de casa seva i va pujar corrents, va deixar la bossa d’esport i va trucar a la policia per ajudar-lo, com ell havia fet amb ella.

El va ajudar a aixecar-se i el va portar a casa seva per curar-li lesferides que li havien fet.
-Gràcies per ajudar-me, et puc preguntar com et dius?
-Adrià, em dic Adrià, i tu?
-Doncs gràcies per ajudar-me Adrià, jo em dic Laura
-Em pots dir Adri i gràcies a tu per trucar a la policia
-Com saps que he sigut jo qui ha trucat a la policia?
-Perquè se’t veu que ets bona noia, per cert... quants anys tens?
-Disset, i tu?
-Dinou

Van seguir parlant mentre li curavales ferides, va arribar la mare de la Laura i ella li va explicar que la va ajudar i que l’estava curant. La mare li va dir a l’Adrià que, per agrair-li el què havia fet per la seva filla, si es volia quedar a sopar, que era el menys que podia fer. Ell no va acceptar, va dir que no feia falta, que ja es sentia agraït.
Van anar passant els dies, la Laura pensava sovint amb l’Adrià, li va semblarun noi molt guapo però no tenia el seu numero de telèfon, ni sabia on vivia, ni a quina escola anava, ni on vivia... Ella sortia de l’acadèmia, aquest cop abans, ja que estava lesionada per els cops que li van fer aquells dos nois, anava caminant mentre escoltava música i es dirigia a casa quan va xocar amb una persona, va aixecar el cap demanant disculpes però quan va veure que era l’Adrià es vaquedar sense paraules.
-Sembla que ens trobarem sovint per aquí...- va dir ell amb una rialla a la cara
-Sí, almenys espero que aquest cop no ens passi res- contestà ella seguint la broma
-Com estàs guapa?
-Bé, encara em fa una mica de mal les costelles però crec que dintre de poc podré tornar a ballar, o això espero...
-Balles?
-Sí, l’altre dia sortia de l’acadèmia quan va passar tot i aravinc de veure com ballen les meves companyes, per no perdre’m res
-És maco això de tenir una afició no? Jo sempre n’he volgut tenir una, però encara no he trobat quina
-Potser és la de salvar a gent en perill Jajaja
-M’agrada, i més si sempre he de salvar a noies com tu... Ai perdona, potser tens presa i jo estic aquí molestant, ja et deixo marxar però abans d’anar-te’n, em podries donar elteu número? O algo? Així podem seguir parlant, m’agradaria poder conèixe’t més, si vols clar
-Sí, ami també m’agradaria, apunta és el...
Li va donar el seu número de telèfon i va marxar cap a casa a cuidar de la seva germana petita.

Passaven les setmanes, els mesos i l’Adrià i la Laura anaven parlant, es van enamorar l’un de l’altre, però ningú donava mai el pas, fins que va arribar el dia en...