Reflexions sobre la la psicologia com a ciència

Reflexions al voltant del naixement de la Psicologia com a ciència autònoma

Mireia Sevilla Arche

Ens trobem davant de tres autors amb els quals podem donar una repassada a la història de la filosofia, doncs ens mostren la seva evolució al llarg del temps, fins arribar al que coneixem ara com Psicologia. Seguint el fil de les tres lectures veurem com, des de tres perspectives diferentsperò relacionades, s’intenta donar explicació al tàndem ment-cos. El primer text pertany a René Descartes (1596-1650) i és un fragment de Discurso del Método (1637). En aquest fragment observem clarament l’argument amb el qual ell defensa la teoria de que ment i cos són dos entitats separades. Descartes s’ha de situar, junt amb Galileu, com un dels autors que posen els pilars de la filosofia moderna,i també es pot considerar com un del màxims exponents del racionalisme com a corrent de pensament. El racionalisme és una doctrina filosòfica sorgida al Renaixement, on s’emfatitza la raó com a base del coneixement i que afirma que hi han certes idees innates dins de la ment humana. En aquesta línia, Descartes considerava que la geometria era l’ideal de totes les ciències, i també de la filosofia,doncs no considerava vàlides ni la filosofia aristotèlica ni l’escolàstica. Sostenia que només mitjançant la raó es podien descobrir veritats universals, de les qual era possible deduir-ne la resta. També mantenia que aquestes veritats universals eren innates en el ser humà, que no provenien de l’experiència, i utilitzava el mètode matemàtic deductiu per explicarho. A les hores arriba a laconclusió de que si tot el que l’envolta és fals, ha de trobar una afirmació irrefutable, i creu que si ell pensa, és que existeix, que hi és, i és quan arriba a la seva frase més famosa cogito, ergo sum, és a dir, penso, després existeixo. Aleshores, veu que al eliminar “el cos” de l’equació, arribar a la conclusió de que “ment” i “cos” són entitats separades, que no tenen cap connexió entre elles. Pertant també afirma que aquest dualisme només es dóna en els essers humans, doncs la única evidencia de que existeix la ment és el llenguatge. Recordem que Descartes, seguint la teoria racionalista, deia que el cos de les persones era la part mecànica que es comparteix amb els animals, però que aquests no tenien ment doncs no tenien llenguatge, capacitat innata de l’ésser humà. Així doncs, podemafirmar que Descartes busca una explicació al problema “mentcos”, com anteriorment ho va fer Plató, filòsof que també defensava aquest dualisme però des d’una perspectiva bàsicament teològica. Ara, amb Descartes, es planteja aquesta qüestió des d’un punt de vista mecanicista, on tos es redueix a matèria que es mou de manera constant a l’univers, però sense oblidar la figura de Déu, doncs postula queés Déu l’encarregat de donar el primer impuls que posa en moviment aquesta matèria. Seguint amb la lectura dels fragments, ens trobem amb David Hume (1711-1766) qui, influenciat per les idees de John Locke, afirma que tot coneixement deriva de la experiència, i que aquesta està íntimament lligada a la percepció sensorial. També cal esmentar la influència d’Aristòtil, qui postulava que es coneix através dels sentits. Per tant, ens trobem davant d’un empirista, i cal considerar doncs que són necessàries les sensacions1 per tal de crear el contingut mental. Així doncs, veiem que els empiristes com Hume centraven el seu estudi en com es generaven les idees (elements que componien la ment), i d’aquí sorgeix el principi d’associació.

1

Hume proposa la teoria associacionista per donarexplicació a com funciona la ment, i postula que les impressions són dades derivades directament de les experiències, i que les idees són còpies d’aquestes impressions. Així doncs, la teoria de l’associacionisme es basa en tres principis bàsics; semblança, on la imaginació associa idees semblants. Després trobem el principi de contigüitat en el temps i en l’espai, és a dir, que la imaginació ens...