Relat valencià










BOMBARDEIG DE REALITAT















Tot va començar aquell 12 d’abril de fa un any…però la història que us vaig a contar va ocórrer només fa uns pocs mesos aci mateix, en la meua terra; Donetsk.
Havia canviat tot, ja no era com abans, la guerra per la independència de Donestk amb el govern ucranià cada vegada anava pitjor; més bombardejos, mésescassetat de suministres que feia les nostres vides plenes misèries, més sentiment de por…
Estava jo, escurant la meua roba al carrer de ma casa on vivía temporalment, mentre mirava de reüll al meu germà xicotet que jugava amb el tren de joguet que li havia fabricat amb uns cartons, unes llandes i uns fils. Vaig vore uns cotxes apropar-se i em resultà estrany ja que el meu barri es d’aquells on falta mésque sobra, on es viu amb el bàsic i al dia. El meu germà, Alexis, igual de curiós que sempre va anar correguent en direcció als cotxes i no va vore com el segon cotxe feia marxa enrere i quasi el passa per damunt si no fóra per l’espavilat que està en el fons, però l’esglai que em vaig portar va ser gran, vaig anar inmediatament a comprovar que estava bé i un dels cotxes parà en sec i baixà totseguit un home de mitjana edat amb aspecte preocupat i ens va demanar disculpes mentre mirava a Alexis amb dolçor.
-T’has fet algún mal, petit?
Va dir una suau veu que em va fer girar el cap al instant, i al mateix instant que quasi bocabadat, vaig quedar encisat per la bellesa enigmàtica d’aquella chica d’ulls blaus i profunds.
-No m’he fet res, estic bé, gràcies- Va respondre el meu germà almateix temps que em feia tornar en si.
-Menys mal que tan sols ha sigut un esglai…Per cert, sóc Sofia, que no m’he presentat.
-Ho…hola, jo sóc Ma...Marcus- Vaig dir-li mentre tartamudejava.
El meu germà es va anar de sobte, em cridà desde lluny que s’anava a jugar amb els seus amics, i quan l’home de mitjana edat li agafà de l’esquena a Sofia disposat a anar-se’n, es va quedar parat per un segon i esgirà cap a mi amb el rostre il·luminat i em va proposar que li ensenyara el barri a Sofia si ens pareixia bé als dos, i així ell aprofitava per anar a arreglar uns assumptes.
Sofia em va somriure i jo vaig acceptar de bon gust, aleshores, l’home li digué que en tres hores la recolliria on estavem i em donà un copet a l’esquena mentre em deia que tinguera cura d’ella. Pujà al cotxe i va marxar.
Elseu esguard es fixava en mi i a mi no sé perquè, però començava a entrar-me la rialleta nerviosa, un pessigolleig em va recórrer tot el cos i…aquella xica feia sentir-me tan feble...Vaig decidir actuar ràpid per a que no començara a pensar que sóc un poc bleda, així que li proposí donar una volta mentre li explicava com era la vida ací i ella em podia contar d’on venia, i va acceptar sensepensar-ho, amb el seu característic somriure amb clotets.
Tampoc hi havia molt que ensenyar-li ja que era un barri fet una misèria així que mentre veíem les cases en pésimes condicions i les barraques decidí interrompre la nostra conversació de coses irrellevants per contar-li la meua història:
-Jo abans, no fa molt la veritat, vivía en una casa amb jardí i un ambient del més acollidor del món, vivía ambels meus pares i Alexis i et puc assegurar que erem feliços; però un dia, el meu pare arribà a casa esglaiat, amb cara de pànic, deia que havia escoltat alguna cosa sobre una decisió política que repercutiría en una possible guerra i els participants d’asquesta reunió que ocupaven alts càrrecs, quan es van donar compte de que el meu pare els havia escoltat sense pensar-ho dues vegades el vanacomiadar, i el problema es que el meu pare tenia un càrrec politic important, aleshores, el que ens contava anava completament de debò. Com el treball de la mare no ens donava per a pagar tot ens llevaren la casa i vam anar a viure a casa dels meus avis, i poc a poc vam vore com el pare tenia raó, les coses empitjoraven cada vegada més i els bombardejos començaren…el dia més insuportable de la meua...