RELAT A GIRONA

No el creia capaç. Pensava que mai m’ho diria. Però es tan bufó! Va ser tan bonic , mai ho oblidaré. Ara sóc molt feliç , em sento tan especial... Em podeu dir que sóc una cursi, o que l’enamorament et cega, fins i tot em podeu dir que estic boja per creure en aquesta paraula , AMOR. Us ho explicaré des de el principi... Per cert em dic Ivanna , però tothom em diu Ivi, excepte la meva mare quans’enfada i la meva àvia. Tinc divuit anys i estic estudiant infermeria .
Era dissabte , les nou del matí , i jo m’havia aixecat a les vuit (per això de la costum de a rutina escolar). Me’n recordo del que vaig esmorzar; un got de llet i dues torrades amb formatge i melmelada de préssec. Estava veient la televisió al sofà i em va envair aquesta mandra de no fer res dels caps de setmana, tot i quesabia que tenia molts deures: Les oracions de llatí i llengua castellana, les activitats de bio , el vocabulari d’anglès , signar el control suspès de català... Però només de pensar-ho em cansava.
Va ser llavors quan em va arribar el missatge, podríem dir-li la salvació de tota la feina que havia de fer. Vaig engegar el mòbil, i vaig obrir el Whatsapp .Era el Marcos .No esperava cap missatge d’ell. És com ho diríem... un d’aquells nois que et semblen espectaculars, extraordinaris. D’ulls color mel, cabell castany,ben musculat, amb la seva jupa negra , la seva moto... Havia parlat molt amb ell temps enrere, érem molt amics, però aquest últims mesos només havíem parlat (si es que ho havíem fet) de coses només d’àmbit escolar, tot i que jo desitjava parlar amb ell cada dia, a cada hora ,a cada segon, però per por ,per vergonya o jo que se, no tenia el valor suficient per prémer el botó de ENVIAR. Sí, m’agradava, fins i tot diria que estava enamorada. Bé, la cosa es que el missatge deia: Ei! Com va? Et fa quedar avui , podem anar a algun lloc a menjar i a passar el dia , i així parlem , que fa molt que no ho fem. Que et sembla?
Em van envair molts sentiments alhora ,emoció,nervis,alegria... Vaig respondre amb un” I tant , a quina hora i on?” Vam parlar i vam quedar a les dotze a la porta de l’escola( jo vaig als Salesians de Badalona). I vaig informar de la bona nova a la meva millor amiga (es diu Daiana). Eren dos quarts de deu i tenia dues hores i mitja per posar-me guapa, bé, no se, allò era una cita ? Havia d’anar molt elegant ? O més bé, informal? Com anirà ell?Onanirem ? Segur que vol sorprendrem... Molts d’aquests pensaments em venien al cap, i em posava més nerviosa. Em vaig dutxar mentres escoltava una d’aquestes carpetes de musica que tinc al Spotify de música catalana , bàsicament Txarango i els catarres,al so de Rock and roll dels Catarres. Vaig optar per uns texans blau fosc i una samarreta de màniga llarga gris en la qual posava For Real en vermell.Maquillatge? Poquet , una mica de rímel transparent i un pintallavis molt suau. Vaig agafar la meva bossa negra, el mòbil, la cartera, les claus de casa i li vaig dir a la meva mare que m’anava a dinar amb un amic (cosa que era veritat), ella em va dir, bé, el que et diuen totes les mares abans de marxar : No beguis, no fumis, res de motos, enviem missatges, fes fotografies (això per assegurar-sede que vas on dius), a dos quarts de deu a casa, si necessites res o hi ha cap problema telefonem, portes tot, diners... i al final un t’estimo petita , i tu li dius , ja no sóc petita , t’estimo mama.
Vaig arribar puntual, tres minuts abans. Volia que tot sortís bé. Ell va arribar a l’hora, muntat en la seva moto negra. Ens vam donar dos petons , i em va dir que aniríem a un lloc una micalluny , em va donar un fulard , i em va dir: “aniràs amb els ulls tapats, has de confiar en mi”. Clar que confiava en ell, però fer un viatge amb els ulls tapats, em donava un cert respecte, i en moto , ja m’estava saltant una de les indicacions de la meva mare. Tot i això ,vaig pujar,i ell va engegar el motor , i vam marxar. Em vaig abraçar a ell .El millor viatge de la meva vida.
Quan la moto va...