Relat

La unió de les matemàtiques

Ella era una contínua prova per la seva paciència. I aquella tarda, asseguts en el seu habitació, tots els records del passat tornaven a la seva ment un cop més.
Es coneixien des de bastants anys enrere i no podia dir-se que haguessin començat amb bon peu. Fins i tot en les primeres etapes de la seva relació, quan no eren més que dos companys d'institut, ja haviaquedat palès el contraposat dels seus caràcters. Mentre que ella era un remolí de geni impulsiu que la portava a rebatre qualsevol cosa i a estar constantment ficada en embolics, ell era tímid i calmat, poc donat als grans discursos però amb una gran capacitat de sorprendre i desarmar cada vegada que obria la boca.
L'única cosa que semblava unir-los eren les matemàtiques, i ni tan sols en allòestaven d'acord. Elles les detestava fins al punt de no parar de repetir que mai estudiaria res relacionat amb elles. Sense arribar a sentir autèntica passió per elles, ell ja havia assumit que serien part de les seves eines de treball en el futur. Com si d'un irònic límit puntual estractés, la successió d'esdeveniments semblava condemnada a convergir en un mateix punt pertots dos.
Ningú sabia comcomençar, però en dia qualsevol van començar a estudiar junts i jamai més es van separar. I ara, asseguts a la seva habitació, ell l'observava desesperar-1vegada més.
Feia ja tres anys que els seus camins s'havien separat una mica. En la seva constant fugidadels nombres, ella va començar a estudiar Dret, amb la il·lusió d'arribar a ser una bona advocada laborista que posés el seu granet de sorra a laintegració i igualtat de les dones enel món empresarial. No obstant això, ni tan sols llavors havia aconseguit alliberar-se de lesMatemàtiques. Com ell li repetia constantment, les matemàtiques eren presents en totesparts i formaven part de tot. Molt al seu pesar, estava destinada a seguir padeciéndolas, jafos per l'aparentment irrellevant importància que suposaven per a la seva carrera lesoperacionsmatricials o simplement per seguir veient de tant en tant al noi que l'havia ajudat asuportar-des de tot aquest temps i amb el qual, amb o sense Matemàtiques, sempre estaria unidagràcies a una gran amistat que s'havia enfortit amb el pas dels anys.
Des que va començar la carrera, havia estat incapaç d'aprovar aquella maleïda assignatura.
Les convocatòries passaven i les oportunitats d'acabar ambèxit allò que haviacomençat s'esvaïen poc a poc. Potser no havia posat de la seva part tot el que hauria o simplement estava condemnada a no entendre amb les Matemàtiques una vegada més, però, en qualsevol cas, ell era l'única persona que podia ajudar-la i, un cop més, li havia ofert tota
l'ajuda que li fes falta.
- Odio les matrius - va sospirar amb resignació deixant caure el bolígraf sobre lataula -
No li veig la gràcia als autonúmeros aquests. Per a què em pot servir la regla de Sarrus a mi?
- Va continuar en to quejicoso.
- Autovalors - La corregir amb suavitat - I encara que a tu et semblin una ximpleria tenen bastants més aplicacions de les que t'imagines - Va fer una pausa - Per exemple, es poden utilitzar els autovectors per crear sistemes de reconeixement de rostres - Ella vamostrar una ganyota de sorpresa - Segur que algun company teu acaba usant-ho alguna vegada.
- Sí ... potser tinguis raó - va dir sense massa convenciment en la seva veu - Però això no és com quan fa anys em explicaves les propietats de les fraccions o les àrees i els volums. Amb les fórmules en tenia prou amb memoritzar i utilitzar-les. Em sembla molt bé que això tingui utilitat, però jo el quevull és acabar la carrera i no treballar en res a tingui a veure amb els números.
Ell va sospirar.
- Pitàgores, Gauss ... ¿a qui li interessa? - Es queixava una vegada més - No creus que per alguna cosa serà que no hi hagi dones entre aquests noms? - Va preguntar amb sarcasme. Nosaltres fem coses més importants - va dir esbossant un somriure murri.
- Emmy Noether - va repetir - Una gran matemàtica...