Relativisme

El relativisme: argumentacions a favor i en contra
...
La Laura F., mestra d’immigrants de Barcelona, va demanar opinió a Norbert Bilbeny (1953)[1] al seu “Consultori atípic” de la Vanguardia sobre un cas de confrontació de valors a l’escola on treballava.
Un dels seus alumnes havia pegat a un altre i no va voler demanar perdó perquè segons ell, el seu pare i la seva religió no li hopermetien.[2] Tot i les excuses de l’alumne, la mestra el va obligar a demanar perdó al seu company, però evidentment l’incident no la va deixar indiferent perquè va decidir consultar a un expert en el camp de l’ètica.

Des del punt de vista occidental, vivim un temps en el que contínuament ens veiem obligats a superar fronteres culturals i aquesta superació implica un procés lent de maduració quesovint ens fa qüestionar les nostres pròpies conviccions morals. Determinades situacions ens posen a prova i de vegades acceptem comportaments que per nosaltres serien moralment reprovables per por a ser intolerants[3].

Els orígens del relativisme es troben a l’antiga Grècia on els sofistes argumentaven que allò bo i allò dolent estava determinat pel costum humà en cada cas. La civilització grega,pel seu caràcter conqueridor i comerciant, havia entrat en contacte amb diferents cultures i aquesta posició relativista solucionava el possible conflicte.[4] Cap a la segona meitat del s. XIX, en el marc de estricta societat victoriana, plena de tabús religiosos i socials, algunes veus van considerar la moral com una eina repressiva, i així sorgeix el relativisme contemporani. L’antropologiacultural i la sociologia el conceben com a contraposició a l’etnocentrisme imperant, que defensava la moralitat victoriana com a model universal a seguir, i per tant, com a referent a partir del qual jutjar altres moralitats.[5] A partir del seus estudis d’altres societats arreu del món i de descobrir concepcions morals diferents sobre les qüestions humanes més essencials, els antropòlegs arriben ala conclusió que totes les morals són igual de vàlides, i que no es pot jutjar des d’una determinada cultura els valors morals d’una altra. Els defensors del relativisme moral consideren que la seva postura contribueix al respecte mutu. Algunes de les seves opinions són “tot s’hi val”, “com que les coses són així, està bé que siguin així”. Pensen que no cal parlar-ne més i que qualsevol acció éstan bona com una altra.[6] A nivell ideològic, defensen que les cultures posseeixen una identitat pròpia que únicament te sentit en el seu propi conjunt tancat. Des d’un punt de vista pragmàtic, l’antropòleg es manté al marge de fer judicis sobre les comunitats observades. La postura ideològica es pot rebatre fàcilment només observant allò que ha succeït realment al llarg de la història.Pràcticament totes les cultures gaudeixen d’un dinamisme intern i poc o molt han estat en contacte amb agents externs que d’alguna manera han influït en la seva ideologia. Pel que fa a l’aspecte pragmàtic, la seva postura és contradictòria amb l’exercici real de la seva tasca, que precisament consisteix a conviure amb la societat estudiada i analitzar en primera persona el desenvolupament de la seva vidaquotidiana. [7]

Arran de la posició de diferents autors com Michel de Montaigne (1533-1592)[8] i Johann Gottfried Herder (1744-1803)[9], José Rubio Carracedo dintingeix el relativisme moral, que simplement afirma un desacord entre certs valors de diferents cultures, del relativisme ètic, que en un pla teòric nega la possibilitat que pugui enunciar-se una única teoria ètica general. Sota el seupunt de vista, és necessari deixar de banda el mite de la incommensurabilitat cultural llançat pels antropòlegs i defensat ara pels filòsofs post moderns. Argumenten que cada cultura posseeix una identitat pròpia que únicament te sentit en el seu propi conjunt tancat. Contra aquesta percepció, l’autor considera que tot i que cada cultura gaudeix del seu sistema autònom en cap cas són reductes...