Renaixença Valenciana

Renaixença valenciana


Bust de Constantí Llombart als Jardins del Real. Un dels màxims representants de la Renaixença, partidari de reivindicar aspectes lingüístics i nacionals. Finalment s'imposà la tesi contrària, la de Llorente partidari de mantindre una actitud merament literària.
La Renaixença és un moviment cultural valencià del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de ferrenàixer el valencià com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte del castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento galego.
Taula de continguts [amaga]
1 Els orígens: Etapa inicial (1833-1859)
2 Etapa de plenitud (1859-1909)
2.1 Lideratge de Llorente i el seu grup conservador (1859-1874)
2.2 L'aparició deConstantí Llombart i el seu grup progressista (1874-1909)
3 La problemàtica de la llengua
4 Balanç de la Renaixença
5 Notes
6 Vegeu també
7 Enllaços externs
[modifica]Els orígens: Etapa inicial (1833-1859)



Bust de Bernat i Baldoví, un dels representants del sector populista de la Renaixença, i autor del conegudíssim sainet El virgo de Viçanteta.
Els orígens sobre la Renaixença al PaísValencià s'han centrat en la discussió de considerar la Renaixença o bé com una filla o una conseqüència de la Renaixença a Catalunya, o bé com un moviment nascut autòcton.
Joan Fuster el 1956 afirma que "La Renaixença valenciana serà un fillol de la Renaixença del Principat, i no, com Ros i Galiana podien fer preveure, una prolongació del moviment local setcentista innervat pelsclàssics.[1]Opinió, però, força categòrica que el mateix Fuster sembla evitar en el seu famós llibre Nosaltres, els valencians i que finalment matisa el 1973 on apunta el coneixement dels clàssics i les propostes de dignificació del Valencià anteriors a la meitat del segle XVIII.[2]
Sanchis Guarner per la seua banda, considera que l'origen de la Renaixença valenciana està motivat en gran part per l'arribada deMarià Aguiló com a cap de la biblioteca universitària, qui va engrescar dos joves estudiants de Dret: Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol a escriure versos en vernacle[3]
Estudis recents de Vicent Simbor Roig (professor de la Universitat de València)[4][5] confirmen que la Renaixença valenciana va ser un moviment nascut autònom, amb una etapa inicial de 1833 a 1859, l'any de la incorporaciói immediat cabdillatge de Teodor Llorente, que enceta una nova etapa: l'etapa de la maduresa.
Simbor assenyala una sèrie de precedents que suposen un fil conductor sense interrupcions des de finals del XVIll, fins a la consagració de la Renaixença, el 1859. Aquests precedents s’estenen des de les apologies i reivindicacions de la llengua del segle XVIII: Joan Baptista Escorigüela, Manuel JoaquimSanelo o Marc Antoni d'Orellana, i arriben al segle XIX tot manifestant-se en els dos sectors renaixencistes: el sector culte i el sector populista.
D'una banda, en el sector culte trobem un moviment progressivament creixent. D'entre totes les manifestacions Vicent Simbor en destaca:[6]
El 1830 trobem el poema «En los dies del nostre Rey Fernando», aparegut el 30 de maig al «Diario de Valencia»,obra d'un Antoni M. Peyrolon
El 1831 el liberal Vicent Salvà escriu el poema «Lo somni»
El 1833 trobem L'Oda "La Pàtria", publicat per Bonaventura Carles Aribau en la revista "El Vapor". Aquest poema data simbòlicament l'inici de la renaixença.
El 1840 veuen la llum pública els dos primers poemes de Tomás Villarroya «Canzó. Per a el Álbum de la Senyora Antonia de Montenegro» [7] i «Canzó. A lamort del pintor valencià D. Antoni Cabana» [8]
El 1844 Pasqual Pérez i Rodríguez publica el poema dedicat a «A Sa Majestat la Reina Donya Maria Cristina», i Josep Joaquim Agulló publica “el Fèix”.
El 1852 Josep Maria Bonilla publica un poema extraordinari, atés que, fa servir un model de llengua equilibrat entre el “llemosí” cultista i la llengua castellanitzada dels populistes.
El 1855...