renovació teatral

LA RENOVACIÓ TEATRAL DES DE LA POSTGUERRA FINS ELS ANYS 70
En acabar la Guerra Civil i començar la dictadura es prohibeix el teatre professional en català. Això obliga a
molts dramaturgs iintèrprets a exiliar-se; també moltes companyies s’han de disgregar. Així mateix, es
prohibeix la traducció d'obres estrangeres al català i es dificulta enormement el contacte de Catalunya amb la
creacióartística de la resta d’Europa.
Les arts estaven monopolitzades pel teatre comercial el qual ofegava qualsevol voluntat de trencament,
imposant a tots els àmbits culturals els costums mes tradicionals iconservadors. En el terreny de l’escenografia,
per exemple, amb l’ús exclusiu de telons pintats.
En els anys de postguerra, per canviar aquest fet, van apareixent alguns grups de teatre de cambra iexperimental
que intenten obrir noves vies i exploren formes alternatives d'escriptura i de direcció teatral, així com nous
recursos escenogràfics.
Joan Oliver, que torna a Barcelona el 1948, seràuna figura destacada en el teatre català de postguerra. A partir
d'aquest moment, la seva producció teatral, tenyida d'escepticisme i de sarcasme, insisteix en la crítica a la
classe acomodada.Empra un llenguatge planer i narra situacions amb les que el públic es pot identificar
fàcilment, amb un resultat de gran eficàcia escènica.
L’any 1955 es produeix el primer intent de formular unteatre nacional català, amb la creació de l’Agrupació
Dramàtica de Barcelona (ADB). Aquesta companyia estrena les peces més innovadores que s’estan veient a
Europa, textos amb noves poètiques, d’autorscom Bertold Brecht i Ionesco, o els catalans Salvador Espriu, Joan
Brossa o Manuel de Pedrolo. Són obres que trenquen l’ordre lògic, que no segueixen una narració ordenada,
amb textos metafòrics queobliguen a cercar noves formes de representació i nous recursos escenogràfics.
El mateix any arriba al Liceu la companyia del Festspielhaus de Bayreuth, amb les revolucionàries
escenografies de...