Rescursos literaris



Introducció a l’obra literària
Les obres literàries s’agrupen d’acord amb unes característiques comunes o gèneres. Anomenem gènere literari cadascun dels grans grups en què es poden classificar les obres literàries. Els principals gèneres literaris són: la poesia, la narrativa, el teatre, l’assaig, el diari i la memòria.
Les obres literàries es caracteritzen pel valor suggeridor de lesseves paraules, que permeten la diversitat d’interpretacions. Aquest caràcter connotatiu de l’obra o del text literari es diferencia del caràcter denotatiu d’altres tipus de textos, com ara els cientificotècnics, els periodístics, els administratius, etc.
Per bé que la literatura té com a propi el registre o estil literari, també n’hi podem trobar d’altres, com ara el registre col·loquial, que potaparèixer quan parla un personatge, o bé l’estàndard o el científic. Un cop aquests registres surten en una obra, queden ja absorbits com a part integrant de la llengua literària.


La llengua literària
La llengua literària presenta un ús abundós de termes polisèmics (és a dir, amb més d’un significat) i de recursos literaris, com ara la metàfora, la comparació, l’hipèrbaton…, propis delllenguatge de creació. Aquests recursos literaris, els podem trobar tant en un poema com en una narració o peça dramàtica. Vegem tot seguit alguns dels recursos literaris més importants que pot haver-hi en una obra literària. Es classifiquen en tres grups, segons que siguin fònics, morfosintàctics o semàntics.

Recursos fònics
Al·literació: és la repetició d’un mateix so vocàlic o consonàntica —nosempre d’unes mateixes lletres— al llarg d’un vers, d’una estrofa o d’una frase: cops de tralla, llamps llamps llunyans (Pere Gimferrer)
Ara el sol no sol trair (Josep Maria de Sagarra)
Paronomàsia: consisteix a col·locar en una frase dos mots que solament es distingeixen en algun fonema, o bé en la repetició d’un mateix mot amb significat diferent:
estel fix mirant-me fit (Joan Vinyoli)Onomatopeia: consisteix a imitar sons reals:
Ning-nong, amor, ning-nong —dic amb veu de campana
tatuada pel rou (Agustí Bartra)

Recursos morfosintàctics
Anàfora: repetició d’un mateix mot o grup de mots al començament de dues o més frases (o versos) per reforçar-ne el sentit o estructurar el poema:
Doneu-me una llanterna: —On és el cavall?
Doneu-me carbons durs i guixos lluminosos,
Doneu-me mursde nit a les ciutats lunars. (J.V. Foix)
Asíndeton: omissió de conjuncions de coordinació per tal d’accelerar el ritme de la frase:
Indecisa, rara, nova
ara comença la rosa (Bartomeu Rosselló-Pòrcel)
Polisíndeton: repetició d’una conjunció per donar més força a l’expressió:
la gran ciutat que talla i ascla i serra,
i abat les fites en el món poruc... (Josep Carner)
Paral·lelisme: recurssintàctic que consisteix a repetir una mateixa estructura en diverses frases seguides:
té un revolar triomfal la vívida crinera,
té un cos de semidéu l’intrèpid conductor. (Gabriel Alomar)
Hipèrbaton: alteració de l’ordre gramatical dels elements d’una frase:
L’enramellada Flora,
per cobrir de les illes la nuesa,
nova catifa de verdor ha estesa (Jacint Verdaguer)
Epítet: és l’adjectiu queexpressa una qualitat inherent al substantiu. La seva funció és bàsicament expressiva:
On va aquella vela blanca
perduda en l’abisme blau? (Miquel Costa i Llobera)

Recursos semàntics
Comparació: estableix una relació entre dos termes a partir d’una semblança real o imaginària. La relació entre ells és expressada amb un nexe gramatical (com, talment...) o bé amb sembla.
les noies amb descaratspits com llimones (Francesc Parcerisas)
Metàfora: estableix relacions entre dos termes, però ho fa eliminant el vincle de la comparació. Se sol distingir entre:
a) metàfora in praesentia, en què apareixen el terme real (A) i el terme imaginari (B):
La terra (A) és una cambra (B)
on no penetra el vent. (Josep Sebastià Pons)
b) metàfora in absentia, en la qual el terme real (A) és substituït...