resum dels dos primeros capituls el drama del niño dotado

I. El drama del niño dotado y cómo nos hicimos psicoterapeutas
Todo, salvo la verdad
Per vèncer les malalties psíquiques hem trobar emocionalment la veritat de la historia única i singular de la nostra infantesa.
Vivim amb il·lusions, perquè la veritat resultaria, sovint, intolerable. Abans de trobar la veritat, que ens és molt imprescindible per no tenir malalties penoses, a través d’unllarg procés, intentem descobrir la nostra veritat personal, que abans de donar-nos un nou espai de llibertat, sempre ens fa mal.
No podem canviar el nostre passat ni anular els danys que ens van fer a la nostra infància. Però nosaltres sí que podem canviar, “reparar-nos”, recuperar la nostra identitat perduda. I podem fer-ho en la mesura en què decidim observar més d’a prop el saber emmagatzemat enel nostre cos sobre el que ens va passar en el passat i aproximar-lo a la nostra consciencia.
Aquesta via és incomoda, però és l’única manera per abandonar la presó invisible i cruel de l’infància, i deixar de ser víctimes inconscients del passat per convertir-nos en sers responsables que coneguin la seva historia i visquin amb ella.
La majoria de la gent fa just el contrari. No volen saber resla seva pròpia història i tampoc saben, que en el fons es troben constantment determinats per ella, perquè segueixen vivint en una situació infantil no resolta i reprimida. No saben que tenen por i eviten perills que en alguns moments van ser reals. Són persones que actuen impulsades tant per records inconscients com per sentiments i necessitats reprimides, que mentre son inconscients iinexplicades, determinaran de forma pervertida quasi tot el que facin o deixin de fer.
Per exemple, la repressió dels abusos i mal tractes fa que molta gent destrueixi la vida dels altres i també la pròpia, per ocultar-se la veritat a si mateixos i no sentir la desesperació del nen maltractat. Altres perllonguen de forma activa les tortures que algun cop els hi van fer (ex. Sadomasoquisme, dones, quehavien abusat d’elles, que es perforen els mugrons i han après a no sentir dolor. Aquestes dones recurren a l’alcohol, homes, drogues i necessiten sempre un “pinchazo” per no deixar aflorar “l’aburriment” ni donar pas a la soletat de la realitat de la seva infància.)
Reviure i prendre consciència dels sentiments infantils no mata, sinó que llibera. El que sí mata és el rebuig dels sentiments.
Larepressió del patiment infantil no només determina la vida de l’individu, sinó també els tabús de la societat.



El pobre niño rico
Abans es demana si algun dia ens seria possible captar la dimensió exacta de la soledat i del abandonament als quals van estar exposats quan érem nens. Ara sap que és possible. Es refereix a les persones que arriben a la teràpia amb la imatge d’aquella infànciafeliç i protegida que els a veure créixer. Són pacients amb moltes possibilitats i talents que van desenvolupar posteriorment i que pels seus dots i rendiments també han set alabats amb freqüència. Quasi tots aquets nens controlaven la seva micció ja en el primer any de vida, i molts ajudaven a cuidar entre l’any i mig i els cinc anys, a cuidar dels seus germans menors.
Haurien de tenir unaconsciència solida i estable perquè eren l’orgull dels seus pares. Però passa tot el contrari. No els hi serveix de res, treure bones notes, ni ser admirats i envejats, ni tenir èxits. A darrera tenen la depressió, la sensació de buit i s’estranyen a si mateixos, de viure una existència absurda, en quant s’esfuma la droga de la grandiositat. Quan fallen en alguna cosa són ocasionalment torturats per pors isentiments de culpa o de vergonya.
Quins són els motius d’un trastorn tan profund en aquest tipus de persones dotades?
En la primera sessió ja fan saber que van tenir uns pares comprensius , i que si els hi ha faltat això era, en la seva opinió, per ells mateixos, pel fet que no podien expressar-se de forma adequada. Presenten els seus records sense compassió alguna pel nen que ells també...