Resum Geneologia bo i dolent, bo i malvat de Nietzsche

Genealogia de la moral. F. Nietzsche 
Tractat Primer. “Bo” i “dolent”,“bo” i “malvat”. 
 
1.Nietzsche  comença  aquest  tractat  descartant  l’intent  que  fan  d’una  genealogia  de  la 
moral  els  psicòlegs  anglesos,  ja  que  cometen   l’equivocació  de  basar­se  únicament en 
la  part  honorable  i altruista de l’home, deixant de banda  la part no tant idealitzable del ser humà,  és a dir, la part fosca, instintiva,  més impulsiva, la veritat simple, repugnant i no cristiana. 
Aquesta  part  té  un  paper  decisiu  a  l’hora  d’entendre  com  s’ha  originat  la  distinció 
entre els conceptes morals “bo” i “dolent”.  
 
2.  El  concepte  i  el  judici  de  valor  “bo”  i  “dolent”  no  van  tenir  un  origen  utilitarista, 
sinó  que  van  tenir  un  origen aristocràtic  en  el  sentit  que  van  ser  els  nobles,  els 
poderosos,  és  a  dir,  els  homes  de  classe  social  superior  els  qui es van  valorar bons a 
ells  mateixos  i  a  les seves accions, basant­se en la seva condició de superiors, essent, així, 
el llenguatge exteriorització del poder dels qui dominaven.  
 
3. Per tant, els psicòlegs anglesos s’equivocaven pensant que el concepte moral  “bo” 
neix  en  la  utilitat  social  de  la  conducta  que  no  és egoista (l’ utilitarisme és una teoria 
ètica  que  pensa  que  la  moralitat  de  qualsevol  acció ve determinada per la utilitat que 
produeix  en  el  conjunt  dels  individus)   i que  amb el temps s’oblida aquest origen passant a 
donar­se  per   suposades  “bones”  en  sí  aquest  tipus  d’accions.  Aquesta explicació 
utilitarista  de  l’origen  de  la  moral  no  és  vàlida  perquè  és  simplista  i  deixa  de  banda 
una part molt important de l’interior de l’home. 
 
4.  Així,  doncs,  “noble”,  “aristocràtic”  en  el  sentit  de  classe  social  superior, o com diu 
Nietzsche,  de  preeminència/superioritat  política,  va  ser  el  concepte  base  a  partir  del que es va desenvolupar el concepte “bo”. 
Per  argumentar  aquesta  afirmació  l’autor  recorre  a  l’etimologia  i  ens  posa  l’exemple  de  la 
paraula  alemanya “schlecht” (dolent) que és igual a “schlicht”(simple), del que es dedueix que 
el que és estamentalment inferior/simple és el valorat com a “dolent”. 
 
5.  Els  homes  nobles,  doncs,  se  sentien  homes  de  categoria  superior  i,  per  tant,  bons.  Per denominar­se  així  es  recolzaven  en  una  característica  típica  del  seu  caràcter:  la 
veracitat,  entesa  com  a  realitat,  com  autenticitat.  Noble,  per  tant,  és  aquell  que  és 
real,  el  qui  és  vertader.  Després  agafa  un  gir  subjectiu   passant  a  significar  una 

qualitat  del  subjecte  i  ja  no  és  una  característica  externa  d’un   grup  social.  I partint 
d’això  l’home  noble  considerava  a  l’home  de  classe  social  inferior  com  a  “mentider”  i 
“covard”.  
  Nietzsche  ens  ho  torna  argumentar  a  través  d’aquesta   relació  etimològica  del  llatí: 
del  llatí  “bonus”  (bo)  com  a  relacionat  amb  “bellum”  (guerra)  i  aquest  emparentat  amb  un 
més  antic  “duonus”  que  ve  de  “duellum”  i  aquest  del  mot “duo”  (   divisió,  l’home  de  la 
disputa)  arribant  a  la  conclusió  que  era  bo  l’home  guerrer.  Per  aquesta  regla  era  “bo” 
l’home  de  la  raça  ària  conqueridora,  l’home  del  cap  ros,  i  eren  “dolents”  i  “covards”  els 
habitants primitius de pell morena i cabell negre.(afirmació delicada i polèmica). 
 
6.  Nietzsche  descobreix a través de la genealogia que el concepte de preeminència política, en 
el  sentit  de  classe   social  superior,  va  desapareixent  passant  a  convertir­se  en  un  concepte  de 
preeminència anímica, de manera que noble i bo és l’home valent i guerrer.  
I  per  entendre­ho  ens  explica  que  com  que  la  casta  suprema  ha  estat  sempre 
paral∙lelament  la  casta  sacerdotal  “bo”  i  “dolent” ...