Resumen De "De Lo Espiritual En El Arte"

DE LO ESPIRITUAL EN EL ARTE
Wassily Kandinsky

Gairebé fa cent anys de la publicació d’aquest mític llibre. Els primers comentaris que a un li poden venir al cap un cop llegit són d’ordre conceptual. No en va, el gran Kandinsky utilitza una terminologia que resta (per dissort nostra) majoritàriament en desús en els nostres dies. És estrany imaginar-se un artista de més de 40 anysintentant englobar el misteri i el futur de la creació artística en poc més de cent pàgines. Actualment ja s’han oblidat aquest tipus de temptatives. Kandinsky deixa palesa la seva claredat d’idees a “de lo espiritual en el arte” abogant amb vehemència per allò que creu que és la motivació primordial en la creació, “la necesidad interior”, una sentencia que vertebra tota l’obra des de principi afi. Abans de debatre però, els conceptes fonamentals de l’assaig, valdria la pena fer un petit repàs de la seva estructura per capítols, que té molt a veure amb el sentit final que en poguem deduir. “De lo espiritual en el arte” es divideix en vuit capítols i un epíleg. Els vuit capítols caminen de manera entrelligada, l’un darrere l’altre, per crear un corpus ideològic profund sobre l’estat de lacreació artística, en primer lloc, i sobre el desenvolupament de la pràctica artística, en segon lloc. Tot i dotar-los d’una coherencia comú, cadascun d’ells podrien ser analitzats independentment, com si es tractés d’una unió d’articles que es van publicar per separat i que aleshores, el 1910, s’unirien per formar aquest llibre. Els vuit capítols se separen en dos grups que tracten dos granstemes: els quatre primers són reflexions teòriques que col.loca sota la llegenda de “Notas generales”, i els quatre següents són reflexions sobre la pràctica als que anomena “La pintura” . Tot i que el propi Kandinsky separa aquestes dues parts, el cinquè capítol marca una distancia clara entre el que havien estat brillants reflexions teòriques i el que és un anàlisi detallat sobre l’ús i elsignificat dels diferents colors i les seves aplicacions. Per la seguretat amb la que dirimeix la qüestió dels colors es diria que Kandinsky se sent més còmode parlant de pràctica que de teoria. El tema de la “necesidad interior” retrona amb força en aquest apartat de “la pintura”. Kandinsky ens parla de les “antinomias” com els contrastos entre diferents parelles de colors. Aquestes “antinomias” són: elgroc i el blau, el taronja i el violeta, el verd i el vermell, i blanc i el negre. Kandinsky ens diu que cada color respon a una estat d’ànim de l’esperit, i la seva representació dins d’una obra artística ha d’anar més enllà de la clásica adscripció dels colors amb els estat d’ànim totals com puguin ser: felicitat, tristor, odi etc. per donar pas a noves sensacions. El camí ideal per poderaconseguir aquest objectiu -l’objectiu de saciar la “necesidad interior” dins del llenç- s’aconseguirá amb la pintura abstracta, que ha de fer canviar la mirada de l’espectador portant-lo a noves experiències emocionals davant de la visió d’obres sinceres. Kandinsky traça un paralelisme entre l’art musical i l’art pictòric per exemplificar el canvi que s’ha de produir en la pintura, tanmateix sensecaure en la imitació directa –la música és el primer art on algunes personalitats troben camins que, amb un segle d’avantatge, ara busca la pintura-. No en va les diferents arts es valen d’instruments diferents per aconseguir un objectiu comú; exposar aquesta “necesidad interior”.
Abans de tot això, abans d’entrar a comentar com s’utilizen i combinen els colors, el mestre Kandinsky fa unaincursió en el món de la teoria artística. La modèstia amb la que titula les seves primeres reflexions –“Notas generales”- no reflexa, al meu modest parè, la realitat d’unes idees que són molt més que simples “Notas generales”. Kandinsky ofereix una particular metàfora per desxifrar l’estructura espiritual de les societats. Per ell tots els esperits de les societat que han existit en les diferents...