Resumen

l’estany de Central Parck quan es gela a l’hivern. I ho pregunta a dos taxistes, un dels quals li respon amb mala educació, mentre l’altre, tambémolt renegaire, desvia la conversa cap els peixos, que es congelen sota les aigües i hi viuen fins el desglaç. En el Petit Príncep la preocupacióequivalent és si els xais es mengen les roses, malgrat les espines. Aquí, qui acaba exaltant-se no és el taxista–aviador– adult sinó l’infant: “Familers d’anys que les flors fabriquen espines. Fa milions d’anys que els xais es mengen igualment les flors. I no és seriós de mirar de comprendreperquè les flors es prenen tantes molèsties per fabricar espines que no els serviran mai de res? No és important la guerra entre els xais i les flors?” Isegueixen unes línies de saviesa. Que és precisament el que no hi ha en El vigilant... Perquè Holden no vehicula aquests valors de faula, sinó queparteix de l’autenticitat, del malestar... I per això és més important que hi hagi el xàfec dels taxistes que no pas la lliçó del príncep. Aquí lavivència, aguantar el xàfec absurd dels adults, és més important que la reflexió: és la vivència de pertànyer a un altre planeta, molt més aguda enHolden Caulfied que en l’heroi de Saint-Exupéry.
Tota la narració en primera persona la fa Holden Caulfied pocs mesos d’haver passat les experiènciesd’aquest dos intensos dies pels volts de Nadal, des d’un sanatori mental on ha anat a “prendre-s’ho en calma” i on un psicoanalista té la barra de