revolución del 68

LA REVOLUCIÓ DEL 1868

CAUSES DE LA REVOLUCIÓ:


Entre les causes de la Revolució destaquen una triple crisi: moral, política i econòmica.

CRISI MORAL: El sistema parlamentari estava viciat ja que no era el cos electoral el qui decidia els canvis polítics sinó les camarilles que actuaven sobre la reina. Aquestes aconseguien l’encàrrec de formar govern ( la reina encarregava la formacióde govern al polític preferit), el decret de dissolució de les Corts i la convocatòria de noves eleccions, que manipulant-les fàcilment les guanyaven. Les eleccions es feien des de dalt: es fabricaven les majories parlamentaries. Així, el règim moderat va anar esgotant-se tant per la corrupció com pel capteniment dels moderat de mantindre’s en el poder per la força menyspreant els sistemaparlamentari. Els governs moderats cada vegada tenien un tarannà més conservador, autoritari, intransigent, immobilista i reaccionari. En els últims anys, davant la seua marginació política, l’oposició dels progressistes amb els suport dels demòcrates passaria a l’acció. La influència dels demòcrates entre les classes populars anava en augment. Destaquem el conflicte estudiantil de la nit de SanDaniel (1865) i la sublevació del Sergents del quarter de San Gil. A més, a més hi havia una gran insensibilitat social del govern front les reivindicacions de l’Espanya obrera i camperola: incapacitat per resoldre els problemes del país al tancar-se a les reformes necessàries i negar els drets polítics a la majoria dels ciutadans que es quedarien fora del sistema (sufragi censatari).

CRISIPOLÍTICA: Provocada per l’esgotament i les contradiccions internes del règim moderat cada vegada més reaccionari i autoritari. El règim al faltar-li el pilar de l’oposició (els progressistes) estava comdemnat al fracàs. Per això, evolucionaria a postures quasi dictatorials. A més, a més, els homes que havien alçat l’Espanya moderada van envellint i moren: O’Donnell a 1867 (serà substituït per Serrano) iNarváez a 1868. El va succeir el govern de González Bravo (abril –setembre d 1868) que era un dictador i va endurir les mesures repressives cap als militars unionistes (Serrano, Dulce) i va reduir els pressupost de la marina amb la qual cosa alguns comandaments també estaven descontents (Topete). Així, doncs, l’estiu d’aquell 1868, el règim moderat es trobava totalment aïllat política isocialment. Sols el recolzaven els sectors directament beneficiats per la seua política, com l’antiga noblesa o alta jerarquia eclesiàstica. La reina cada vegada estava més sola, amb la seua camarilla, aïllada de la classe política (sobre tot, després de la mort de Narváez). A l’oposició al règim isabelí es va anar afegint els partits polítics exclosos de tota possibilitat d’accés al poder per la vialegal, als que s’uniren militars i intel·lectuals imbuïts d’idees democràtiques.

En la crisi política destaquem 3 fases:

1. Agreujament de l’antagonisme moderat/progressista.
2. En agost de 1866, l’oposició va establir una plataforma per a posar fi al moderantisme en el poder. Es tracta del Pacte d’Ostende (Bèlgica) signat en aquesta ciutat per progressistes i demòcrates exiliats, en el quals’establiren les bases per a preparar un moviment revolucionari que seria encapçalat per Prim. Van acordar el destronament d’Isabel i la creació d’unes Corts Constituents, elegides per sufragi universal, on es decidiria la futura definició de l’Estat: monarquia o república. D’aquesta manera, progressistes i demòcrates, davant l’impossibilitat d’aconseguir el poder per vies legals, van optar per unmoviment revolucionari per a destronar a la reina: no sols volien acabar amb els moderats sinó amb la mateixa reina.
3. Adhesió dels unionistes al Pacte d’Ostende el novembre de 1867 després de la mort O’Donnell. El seu successor al front de la Unió Liberal seria Serrano que estava menys dispost a mantindre en el tron a Isabel, això facilitaria l’adhesió. La participació de generals unionistes...