Richard Fosbury

INTRODUCCIÓ
El que m’agradaria aconseguir en aquest treball és que la idea d’un canvi, encara que sigui molt diferent, ha de ser bona. A les persones, generalment, quan ens proposen un canvi força dràstic tendim ha fer-nos enrere, o simplement ens espanta la idea d’un canvi.
Fins el 1968 el salt d’alçada es feia estil “rodet ventral” o “tisora”. En l’estil de rodet ventral es tractava de queel cos passés per sobre del llistó fent un moviment rotatori. En l’estil de tisora es tractava de passar primer una cama per sobre del llistó seguida del altra, un moviment semblant al d’una tisora.



Rodet Ventral Tisora

Canviar aquestes tècniques era una bogeria, fins que en els Jocs Olímpics de l’any 1968 Dick Fosbury es va atrevir a fer una bogeria. Es va atrevir a canviar, ho va ferd’una manera revolucionària, va saltar d’esquenes. Va ser idea seva? Com se li va acudir?
Suposadament la meva hipòtesi seria que els resultats que obtenia saltant amb els estils de rodet ventral o tisora no eren gaire bons. Fosbury va decidir superar-se a ell mateix i canviar el salt d’alçada.



“Fosbury flop”


QUI ÉS DICK FOSBURY?
Richard Douglas Fosbury, conegut com Dick Fosbury va néixer el 6 de març de 1947 a Portland, Oregon, USA. Des de jove ja li agradava l’esport, abans de dedicar-se al atletisme va practicar bàsquet i futbol americà. Als onze anys va començar a fer salt d’alçada, llavors la seva marca era de 1,15 metres d’alçada. Als setze anys les seva marca era de 1,60 metres i als dinou 1,93. L’estil que utilitzava llavors era el de rodet ventral, que no eragaire adequat per algú que medís 1,93 metres d’alçada. Fins i tot el seu entrenador de la Universitat d’Oregon, li va recomanar, més d’un cop que abandonés l’especialitat i que es dediqués en alguna altra prova esportiva.
Però Richard va decidir un bon dia posar en pràctica un peculiar estil que havia desenvolupat en els entrenaments. Basat en els salts que ja havia fet el canadenc Debbie Brill icompletat pels seus estudis d'enginyeria civil, es va adonar que saltava molt més si es passava d'esquena el llistó. Reglamentàriament era vàlid, ja que l'únic que indica és que el impuls ha de ser amb un sol peu, cosa que fa, i alhora, el "Fosbury-flop", com es va denominar l'estil, permet una major velocitat de carrera, amb el que el salt normalment és més gran.
Als seus entrenadors, aquell saltels hi semblava horrorós, era antiestètic. Tot hi així en una de les proves que es feien entre universitats, va saltar amb el seu estil 2,19 metres i a les proves de classificació per als Jocs Olímpics de Mèxic de l’any 1968 va quedar el tercer amb un salt de 2,21 metres.
El 20 d'octubre de 1.968 era l'últim dia dels Jocs Olímpics. Fosbury disputava la final. Quan va fer el primer salt, el públicpensava que seguia entrenant. Però no era així. Es va convertir en pocs segons en un nou heroi per a la gent.
L'or va premiar els seus esforços i els aplaudiments del públic la seva originalitat. Va saltar 2,24 metres d’alçada, marca que suposava un nou "rècord" olímpic.
Dick Fosbury es va retirar després de no aconseguir la classificació per anar als Jocs Olímpics de Munic 1972 tot i ser moltjove encara. Probablement no era el saltador més dotat de la seva època, però gràcies a la seva gran innovació va aconseguir ser campió olímpic i va canviar per sempre la forma d'entendre el salt d'alçada.
Molt aviat el seu estil es va estendre entre tots els saltadors. El mateix que el rodet ventral va substituir al salt de tisora ​​en el seu moment, l'estil "Fosbury" va substituir i millorarel rodet ventral, de manera que en la segona meitat de la dècada dels setanta tots els atletes empraven aquesta forma de passar el llistó. El primer rècord del món amb el nou sistema va arribar el 1.973 Va ser aconseguit pel nord-americà Dwight Stones, deixant-lo en 2,30 m.
Mesos abans dels Jocs Olímpics de Beijing al 2008 li van diagnosticar un càncer vertebral. Va ser operat a l'abril, on li...