Roberto Rossellini.

ROBERTO ROSSELLINI

Rossellini, realitat i guerra
Parlar de Roberto Rossellini i el cinema és parlar de la realitat de les coses, de la realitat
tal com és. I és que un cinema envoltat per un ambient bèl·lic, pobre, desproveït, injust,
oprimit, cruel i desesperat no es pot donar d’una altra manera que no sigui la de retratar
purament les coses tal com són.
La vida a Europa als anys 40 vaestar totalment condicionada pels feixismes i
bel·licismes internacionals. La Segona Guerra Mundial també va abraçar la Itàlia del
dictador Mussolini i, amb aquest règim afegit, el país va patir les conseqüències directes
de la guerra de primera mà i l’enfonsament ideològic de tot un poble. Pel que afecta al
cinema, la indústria cinematogràfica era inexistent i els estudis van quedar totalmentdestruïts. És en aquest context quan Rossellini pren la direcció de la càmera i s’endinsa
en el rodatge de “Roma, ciutat oberta” mentre utilitza els espais exteriors i el propis
carrers configuren un escenari totalment autèntic i real. És en aquest aspecte on
Rossellini innova dins la història del cinema amb una de les seves millors obres,
“Roma, ciutat oberta” l’any 1945, en un momentcrucial en tot el context internacional
que marca la fi de la Segona Guerra Mundial i la fi del feixisme al país.
El propi escenari ja condiciona la temàtica de les seves pel·lícules. Mai es podria
resoldre una fantasia amb un happy end a la manera dels clàssics en un ambient on els
edificis s’han derrocat i la gent del poble s’ha vist sotmesa a la força sota un règim
autoritari i feixista com elque crea un dictador. Però tot i que existeix certament aquest
condicionament dels espais i del context polític i econòmic, la pròpia voluntat de
Rossellini va encaminada a retratar la realitat i a mostrar-la de manera purament
descriptiva. Lluny de qualsevol artificiositat o qualsevol codi de dramatúrgia que
pogués assimilar les seves pel·lícules a les pel·lícules clàssiques de la indústriade
Hollywood, la voluntat de Rossellini era, com sempre ha dit ell mateix, captar la veritat
de les coses i fer-ho conservant sempre la llibertat del director.
Per aconseguir aquest objectiu de llibertat, el fet d’haver comptat amb un baix
pressupost va ser propici per aconseguir-ho; si la pel·lícula té un pressupost baix, les
exigències dels productors també seran menors. Buscant unasimplicitat absoluta,
Rossellini comptava amb molts actors no professionals que els trobava el mateix dia de
rodatge allà on es disposava a filmar i els posava en escena. A més, és una altra manera
de fer molt més real la història i de demostrar que el seu cinema era un cinema posat a

l’abast de tothom, accessible per a tots, amb el que Rossellini pretenia sortir de la gran
indústriacinematogràfica i de les esclavituds que aquesta pot comportar, deixant sota la
lliure elecció del director qualsevol aspecte del film.
Després del règim devastador i dels bel·licismes, el món ha quedat reduït a ciutats
derrocades, pobles violats i humiliats i l’ordre que es pretenia establir s’ha convertit en
un caos total creat per l’home. El símil de realitat-caos condicionarà la seva manera de
filmarescenes. Utilitzarà unes imatges brutes, caòtiques i totalment desordenades, en
claríssima contraposició al classicisme on l’economia del llenguatge busca optimitzar
cada pla triat. Agafarà imatges a l’atzar com si fos el propi Rossellini un dia passejant
pel carrer i observant la realitat que té al davant. El seu objectiu serà captar la realitat de
la manera més pura possible, ben lluny del’esteticisme, i si no s’entén no importa; el
món és incomprensible.
Amb “Roma, ciutat oberta” no pretenia res més que fer una pel·lícula amb els mitjans
que tenia i no va necessitar d’artificis per saber retratar l’horror viscut d’un poble
oprimit durant la ocupació alemanya. Aquesta pel·lícula és fruit de les circumstàncies
en què es trobava la Itàlia de la postguerra i s’entén perfectament...