Rococó

El Rococó és un moviment artístic nascut a França, que es desenvolupa de forma progressiva entre els anys 1730 i 1760. El rococó es defineix pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Predominen les formes inspirades en la natura, en la mitologia, en la bellesa dels cossos nus, en l'art oriental especialment en els temes galants i amorosos, amb petites cascades, ponts, salzes, templets ipagodes, i es van encarregar directament a la Xina vaixelleries ornades amb gravats d'armes heràldiques. És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes. És un estil que busca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual.

_______________________________

istòria[modifica | modifica el codi]

Context històric isocial[modifica | modifica el codi]
El seu precedent se situa als inicis del segle XVIII, coincidint amb la regència de Felip d'Orleans, quan varen començar els tímids canvis que anunciaven el final de l'estil tardo barroc i la seva evolució cap a l'expressió d'un gust més contemporani, independent i hedonista, contraposat a l'art oficial, inflexible i ostentós del regnat de Lluís XIV.[2] Latransició del Rococó, també conegut com l'estil Lluís XV, a noves formes i expressions artístiques, va començar cap al 1760. Les excavacions entre 1738 i 1748 de Pompeia i Herculà, i la seva divulgació, varen despertar una veritable fascinació pel "gust a la grega", embrió del que, un cop consolidat, coneixeríem com a Neoclàssic, i que coincideix amb el regnat de Lluís XVI.
Aquest estil, anomenat enel seu temps del gust modern, va ser rebatejat pels seus crítics i detractors neoclassicistes amb la paraula Rococó, que és una composició de "rocaille" i "coquille", ja que en els primers dissenys del nou estil hi havia la suggestió d'unes formes irregulars inspirades en roques marines, algues i petxines. Unes altres versions busquen l'origen a "rocaille", tipus d'ornamentació dels decoradors degrutes dels jardins barrocs i que es distingia pel seu profús recaragolament. Malgrat el caire pejoratiu d'aquesta denominació, que pocs historiadors actuals encara sostenen, el Rococó és l'exemple de com un art representa la immediata expressió de la vida social i de com un estil es fa a mida de l'individu, de com els habitatges i els objectes es dissenyen per a homes i no només per a déus imonarques.
S'expressa sobretot en la pintura, decoració, mobiliari, moda i en el disseny i producció d'objectes. La seva presència a l'arquitectura i l'escultura és menor, ja que el seu àmbit natural va ésser, fonamentalment, els espais interiors i en molt menor nombre les composicions monumentals.
Del barroc al rococó[modifica | modifica el codi]


La basílica d'Ottobeuren (Baviera): els espaisarquitectònics conflueixen i es dispersen, com si prenguessin vida.
Durant el regnat de Lluís XV la vida de la cort s'allunya del palau de Versalles portant el canvi artístic del palau reial i permeten la seva difusió a tota l'alta societat francesa. La delicadesa i la joia dels motius rococó han estat vistos sovint com una reacció als excessos presents en el règim de Lluís XIV.
Si el barrocestava al servei del poder absolutista, el rococó està al servei de l'aristocràcia i la burgesia. L'artista deixa de ser un servidor del poder i treballa amb més llibertat i s'inicia el mercat de l'art.
El rococó es presenta com l'art al servei de la comoditat, el luxe i la festa. Les escenes de la seva pintura recullen aquest nou estil de vida i l'arquitectura es transforma i es modifica la formade viure.
Pel que fa al vessant social, s'inicia un canvi cap al paper de la dona com a organitzadora de reunions per parlar de literatura, política, jocs d'enginy o per ballar. Aquest entorn d'alta activitat social dins l'alta burgesia, és el lloc adient perquè els artistes es promocionin i facin clients.
Els motius del Rococó busquen reproduir el sentiment típic de la vida aristocràtica...