roger de flor

Roger, de Flor
Roger

Els meus dits lliscaven suaument sobre les cordes de la mandolina. Cada segon, cada nota simbolitzava per a mi un allunyament de la realitat, una immersió en el meu món que m’ajudava a oblidar els problemes quotidians que assaltaven la meva consciència dia rere dia, nit rere nit. La cançoneta sonava sense fi, i les meves mans responien automàticament a ella. Ni tan solshavia de fer l’esforç de pensar en la nota següent, el meu talent innat s’ocupava d’aquesta tasca per mi, mentre la meva innocència i jo, ens imaginàvem una terra perfecta, sense guerra ni dolor, sense patiment ni venjança, sense diners ni poder. Simplement, una terra llunyana on cadascú actuava pel bé de l’altre i on hom s’ocupava de les tasques diàries com si es tractés de la cosa més agradablede fer.
Algú em va tocar l’espatlla. Era la meva mare, que, amb una cara que reflectia la seva preocupació, em venia a demanar que deixés de tocar la mandolina. A la meva família ningú no sabia apreciar l’art de la música, i menys quan es tractava del meu. La màgia de les notes musicals, el sentit que adquireix la vida d’algú en tocar un instrument, o el plaer d’escoltar una bona peça erenqualitats que ells no apreciaven. Deien que eren completament inútils, que mai a la vida em podrien arribar a fer servei. M’obligaven a empunyar una espasa i un escut, i a entrenar cada matí per millorar les meves qualitats en el combat, de manera que la meva vida adquiria cada dia un to més bèl·lic i menys artístic.
Tot i així, i sent conscient de la transcendència del meu escut familiar i del quesignificava el meu cognom, la meva mentalitat adolescent es tancava dins d’una petita sala que, mitjançant l’única melodia que sabia tocar amb el meu instrument, deformava al meu gust, i adaptava a les meves necessitats espirituals. Malgrat la meva gran capacitat d’aïllament, però, els mercenaris catalans sempre se sortien amb la seva, i m’acabaven humiliant davant la resta de nois de la meva edat.Ells, segurament inconscients del dolor que allò suposava per a mi, reien maliciosament. Jo, completament dolgut i (només en algunes ocasions) convençut que havia de deixar aquell entreteniment, tornava a casa amb el cap cot i el cos ple de cops.
El meu pare, en això, era tot un expert. Sempre que s’assabentava que havia estat sol lluny de casa, o del campament, se les arreglava per acabardescobrint que havia estat tocant la mandolina, i els càstigs que rebia eren més intensos amb el pas del temps. Era un incomprès. Havia nascut on no havia de néixer. Un artista entre centenars de guerrers. Impossible. Ni tan sols el més emotiu dels artistes hagués aconseguit sortir-ne d’aquella airós, i encara que ho hagués aconseguit, hagués quedat completament aïllat en un món obscur i sense fi, plede perills i d’incerteses que al costat dels mercenaris, si més no, aconseguies foragitar.
Us ho podeu imaginar, oi? Generacions i generacions de sang guerrera, sang catalana, espatllades per un marrec massa sensible que es dedicava a satisfer les seves necessitats morals fent sonar quatre cordes improvisadament. Era la deshonra dels mercenaris, i l’ovella negra de la meva família. Tothom emmirava amb mals ulls, al campament. El fill de l’almirall de la companyia, destinat a ser el següent cap, completament decebedor i fallit. Era la riota de tothom; el punt de mira. El meu pare treia foc pels queixals.
Potser sí, que tenien raó, al cap i a la fi. Potser mai hagués hagut de tastar la dolça melodia que m’ensenyà aquell joglar, i potser mai hagués hagut d’aprendre-la. I encara que avuipensi que no fou la decisió adequada, m’entristeixo, i se m’humitegen els ulls al recordar la llibertat i la independència que em proporcionava la música. Però ara ja és massa tard, he acabat caient en l’espiral consumidor dels mercenaris i ja res me’n pot alliberar.
De Flor

Els meus dits, greixosos i embutllofats, empunyaven amb força l’espasa, i les meves mans, cicatritzades però executores,...