Rosa Cristall

JORDI MALÉ

UN POETA POSTSIMBOLISTA
BEN POC CONEGUT:
LA REFLEXIÓ AMOROSA
A LA ROSA DE CRISTALL
DE JOSEP M. DE SAGARRA
Contra l’estat de gràcia i d’inspiració que preconitzava Maragall, prefereixo la solució de Goethe,
o d’Horaci, o de Paul Valéry, que és la que han seguit la immensa majoria de poetes que han
passat a la història.

Així s’expressava Josep M. de Sagarra l’any 1947 al pròleg de laseva Obra poètica
(Sagarra 1947: xx). Aquesta al·lusió i adhesió a la poètica de Valéry, si més no en el que
tenia (com l’horaciana i la goethiana) d’oposició a l’espontaneïtat creativa, d’entrada
podria sorprendre en un autor de qui diversos testimonis donen constància de la seva
gran facilitat per a escriure «a raig» (cf. Permanyer 1982: 45, 55 i 60). Però, d’aquest
tipus d’escriptura profusa, siSagarra va servir-se’n fou sobretot per a confegir peces
de teatre que ell mateix qualificava d’obres «fetes amb recepta» (Font 1933: 47). És
inimaginable, en canvi, que pogués emprar-la a l’hora de compondre, per exemple,
els versos de la traducció de la Divina Comèdia. I si bé part dels seus propis poemes sí
que sorgiren com a fruit d’aquesta facilitat —com ara El poema de Nadal, escrit «enmolt poques hores» (Sagarra 1947: xlv)—, obres monumentals com El Comte Arnau
o El poema de Montserrat foren, al marge de la seva extensió, el fruit d’una elaboració
tranquil·la, feta de pacients revisions i esmenes.
La invocació a Paul Valéry, d’altra banda, encara que només fos per propugnar
un tipus de creació fruit de la «perfecció formal» i el «pacient treball de correcció»
(Sagarra 1947: xx),també podria sorprendre, si es té en compte la distància que separa
la mena de poesia conreada per l’autor de La Jeune Parque de la de l’autor d’El mal

Caplletra 47 (Tardor 2009), pp. 9-40

Jordi Malé

caçador. Tanmateix, aquesta distància va escurçar-se en una obra sagarriana de 1933:
La rosa de cristall; obra que no ha tingut gaire bona recepció i que, a més, ha passat
injustamentdesapercebuda.1 Sense que pugui parlar-se d’influències, les qualitats i
característiques dels poemes que integren aquest llibre permeten de situar-lo —com
veurem—, dins l’esfera del que s’ha convingut a anomenar postsimbolisme, al costat,
doncs, d’obres del mateix Valéry, de Carles Riba o de Jorge Guillén.2
La rosa de cristall, amb composicions escrites entre finals de 1932 i mitjan 1933,
va suposar un canviradical en la producció poètica de Sagarra, deixades enrere, per
una banda, les composicions entre populars i estilitzadament cultes de Cançons de
rem i de vela (1923) i Cançons de totes les hores (1925), i per una altra, dos poemes narratius de tema tradicional com són El Comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931).
La nova orientació poètica, tanmateix, tot just si es va prolongar en l’obrasegüent,
Àncores i estrelles (1936, premiada un any abans) i es va esvair del tot a Entre l’Equador
i els Tròpics (1937).
A l’origen d’aquest canvi poètic sagarrià confluïren diverses circumstàncies, tant
literàries com vitals.

1. Quant a la recepció, ja Manuel de Montoliu, en ser publicada, tot i lloar-ne la imatgeria no podia
deixar de censurar-ne severament l’«exaltació orgiàstica del momentculminant de la “libido”» present en molts
poemes de gran «gosadia eròtica», fins a arribar a parlar de «fallida» (1934: 51 i 54). Ja als anys cinquanta, el sempre
ponderat Antoni Vilanova també en lloava la imatgeria però, alhora, assenyalava que «los puros valores líricos»
hi apareixien «contaminados por los detritus i las escorias» (1956: 100). I si bé Octavi Saltor, al pròleg al volum
de Poesiade les Obres completes de Sagarra qualificava el llibre de «bellíssim poema» (1962: xxxviii), l’any 1983
Josep Palau i Fabre apuntava que el canvi que va representar La rosa de cristall respecte a la «culminació» que
fou El Comte Arnau, al mateix poeta «li ha[via] de semblar una mica irrisori i absurd» (1983: 15 i 29). Il·lustra,
d’altra banda, la preterició de l’obra el fet que, per exemple, cap...