Rosello Porcel



















BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL
1013 – 1938


,,,, antologia ,,,,














NOU POEMES (1933)







Poques paraules surten
de les boques en calma.‎
Els arbres del parc, sembla
que es perdin en llunyana
visió de vell gravat,‎
tota plena de màgica
dolçor que fapensar
en velles enyorances.‎
Quan s’acosti la fosca,‎
les bruixes i les branques
s’aferraran com serps
en lluita de fantasmes.‎
Tancarem la finestra
i voltarem la flama.‎
El foc allargarà
ombres esvalotades.‎

1931.‎

SONET




Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quanella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella só que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.A Carles Riba

Quan arribarà aquell moment
de totes les seguretats?
La boca sabrà que no ment
velles mentides del passat.

El peu, en tots els nous camins ,
i el rostre,en cant a la ventada.
Els colors més purs i divins 
s'ofrenaràn a la mirad.

Hora d'enveges i de plany,
ullada en les ombres obscures.
El queha arribat sia'ns company
de les jornades insegures.








Ombres, detureu el pas
Davant la vella rondalla

El paisatge era senzill
De ductilitats extremes.
Jo era el pelegrí sorprès
Repetint-se les excuses.
L’horitzó era fatigat
D’unes veus massa llunyanes.
Un primer terme de llums
feia plorar el capvespre.
Indicis de veritat.
Sageta en tots els presagis.

Entre udolsde sang i pols,
Esdevingué l’aventura







QUADERN DE SONETS (1934)


ESPATLLA




Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.

¿Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
¿Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèrilde l’esquena
era exili de la mirada;

i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.


SONET FÀCIL A UN AMIC DE BELLA CONVERSA
 
 Oh! que metafísicament
descabdella i explicava,
deslligant la paraula esclava,
nuesa entre goig i turment!

Cada mot fugis en el vent 
de l'absència en què es deturava:
subtil de seny i excés, semblava
fingir la tornada amatent.En el delit del pensament 
hi havia una aigua que brillava
amb un dringar fúlgid d'argent.

Trofeu del goig i del turment
del mot que, quan es desfullava,
queia metafísicament










BROLLADOR



L'àngel desinfla les galtes
i encén les flames de l'aigua,
entre ficcions d'incendi
i polèmica de nacres.

Quin cristall trenca les llàgrimes?
Quina espasa entre lesalbes?
Fina estructura de l'èxtasi.
Calitja de porcellana.

Perla viva, branca clara,
entre les ombres més càndides,
catedral de clarianes.

Entre perles de cascada
i diamants implacables,
l'agonia de les aures.


INICI DE CAMPANA



Inici de campana
efímer entre els arbres
- fora porta - de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinosesde plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.






SONET MARÍ



A Salvador Espriu.


Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires...