Saadsad

Una eternitat en soledat.
No se com era possible, que fins hi haver estat vivint tants segles tot sigui igual, sense un rumb fix, sense cap lloc al que anomenar “casa”, si podem parlar d’ on vacomençar tot seria a al que creia que era casa meva, Egipte, l’antic Egipte, ple de faraons, de les quals jo n’era una, Nefertiti, clamada per la seva bellesa, però tot això va canviar en el moment en elque vaig deixar de fer-me gran, no envellia, la meva pell segui suau com sempre, les meves arrugues no s’accentuaven i la meva mort no s’apropava mai, seguia jove encara que el temps passava. Enaquell moment vaig decidir fingir la meva pròpia mort, per que el que m’estava succeint no era una cosa normal, jo sempre he pensat que va ser alguna maledicció dels deus, però mai hi havia trobat unaresposta, encara que temps per investigar-ho ni havia tingut molt. Fa ja uns segles que m’havia deixat de importar, creia que era molt més important per a mi no ser descoberta, però tot va canviar.
Totva canviar el dia en el que el vaig veure, era ell, només veure els seus ulls vaig notar com tot estava a punt de canviar, com tot aquells anys en els que havia estat sola volien desaparèixer icomençar a compartir per una vegada la meva vida amb algú. Els nostres ulls es van trobar mentre jo prenia un Café, ell va passar just per el meu costat i els nostres ulls van connectar, vaig poder notar comaquella mirada havia fet efecte al meu interior, desprès de tots aquells anys observant a la gent, sempre mantenint-me al marge, observen com per a ells només un intercanvi de paraules, unssomriures, com se’ls il•luminaven els ulls quan veien que la persona que tant desitjaven i tant estimaven els hi corresponia amb el mateix gest, i inclús més afectuós que els que ells havien demostrat, era ami a qui li estava ocurrent allò que tan havia imaginat i a la vegada criticat ja que no ho veia possible. El meu cor es va accelerar molt ràpidament quan vaig notar que algú hem tocava l’esquena...