sagarra

ensucrades, més sentimentals (Les llàgrimes d'Angelina, La
Rambla de les Floristes); d'altres de pròximes a la farsa (El matrimoni
secret, La Llúcia i la Ramoneta) i alguna a mig camí
(L'estudiant de Vic). Hi ha una sola excepció d'aquesta doble
línia: Judit, una tragèdia, l'única peça en vers que no s'avé a
l'esquema del poema dramàtic o de la comèdia de costums.
El Cafè de la Marina tambéés teatre versificat. En vers blanc,
sense rima, per tal d'aproximar-se al llenguatge corrent de
l'ambient que s'hi retrata, la llengua dels pescadors empordanesos
(l'apartat «La llengua de Sagarra» aborda la llengua sagarriana).
S'inclou dins del voluminós contingent de teatre poètic que compon
Sagarra, una tendència que floreix a Europa a cavall entre els
segles XIX i XX. El teatre poèticd'aquesta època dibuixa un corrent
internacional que aglutina models diversos: el neoromanticisme
(Edmond Rostand, autor de Cyrano de Bergerac (1987), a
9/272
França, o Eduardo Marquina, al teatre castellà), el simbolismedecadentisme
(el belga Maurice Maeterlinck, l'italià D'Annunzio,
els catalans Adrià Gual, Santiago Rusiñol o, ja noms menors, Ramon
Vinyes i Ambrosi Carrion), elneopopularisme (novament1918, data en què estrena Rondalla d'esparvers, fins al 1961, any
de la representació d'El fiscal Requesens, adaptació d'una obra de
l'escriptor rus Nikolai Gogol. Amb quatre dècades i escaig davant
els telons n'hi ha prou per bastir una oferta dramàtica variada, en
vers i en prosa. En l'àmbit del teatre versificat, paral·lelament al
gènere que esdevindrà la seva divisateatral, el poema dramàtic,
Sagarra escriu comèdies costumistes: una contrapartida lleugera,
humorística a la sobrecàrrega emocional dels drames. N'hi ha de
més ensucrades, més sentimentals (Les llàgrimes d'Angelina, La
Rambla de les Floristes); d'altres de pròximes a la farsa (El matrimoni
secret, La Llúcia i la Ramoneta) i alguna a mig camí
(L'estudiant de Vic). Hi ha una sola excepció d'aquestadoble
línia: Judit, una tragèdia, l'única peça en vers que no s'avé a
l'esquema del poema dramàtic o de la comèdia de costums.
El Cafè de la Marina també és teatre versificat. En vers blanc,
sense rima, per tal d'aproximar-se al llenguatge corrent de
l'ambient que s'hi retrata, la llengua dels pescadors empordanesos
(l'apartat «La llengua de Sagarra» aborda la llengua sagarriana).
S'incloudins del voluminós contingent de teatre poètic que compon
Sagarra, una tendència que floreix a Europa a cavall entre els
segles XIX i XX. El teatre poètic d'aquesta època dibuixa un corrent
internacional que aglutina models diversos: el neoromanticisme
(Edmond Rostand, autor de Cyrano de Bergerac (1987), a
9/272
França, o Eduardo Marquina, al teatre castellà), el simbolismedecadentisme
(elbelga Maurice Maeterlinck, l'italià D'Annunzio,
els catalans Adrià Gual, Santiago Rusiñol o, ja noms menors, Ramon
Vinyes i Ambrosi Carrion), el neopopularisme (novament
D'Annunzio, els irlandesos William B. Yeats i John M. Synge, el
Valle-Inclán que beu del fons llegendari popular, García Lorca i
Rafael Alberti), la deriva cap al grotesc i el guinyol (un vessant de
Valle-Inclán, eldramaturg belga Michel de Ghelderode), la simbiosi
de motiu historicollegendari i de reflexió metafísica (el francès
Paul Claudel), la fusió amb l'avantguarda (a França també, Jean
Cocteau), els textos dramàtics de Josep Carner o les obres del
nord-americà T. S. Eliot. El poema dramàtic, gènere al qual
s'adscriu El Cafè de la Marina, suposa l'aportació de Sagarra al
cabal universal d'un teatrepoètic molt en voga a l'època.
Ultra aquest context, l'adhesió del nostre autor al patró líric
depèn d'una concepció antirealista de la representació. En conjunt,
el catàleg de dramatúrgies que acabem d'inventariar, com un
diccionari mínim del teatre poètic, qüestiona el verisme naturalista:
la il·lusió que puja a l'escenari un tranche de vie, que s'ha
extret un fragment viu de la realitat i es...