Sambori

A pesar de tot

Em diuen Clara i tinc 19 anys. La situació que estic passant és la pitjor de la meua vida, i això que he passat moments molt durs. Ara visc amb el meu nuvi en un pis alquilat, quepaguem els dos a mitges, perque els dos estudiem, però treballem de vesprada. Portem junts quatre anys. Des de fe uns quatre anys i mig que no em parle amb els meus pares. Des que un dia s´adonaren quejo prenia drogues, com que ells odien eixe món, em diguerem que ho havia de deixar o em tirarien de casa. Jo els vaig prometre que ho deixaria, però no va ser així. Vaig intentar deixar-ho, però novaig poder. Tot anava bé, jo em feia alguna que altra ratlleta, però aquestos no en sabien res, fins que un dia se n´anaren a sopar amb uns amics seus. Jo em pensava que estava sola a casa i em vaigpintar una ratlla i mentre me l´estava fent, la mare va obrir la porta de la meua habitació. Resulta que havia oblidat un pastís que havia fet per al sopar. Quan va entrar i em va veure en terra sentadai una ratlla damunt del meu llit, començà a plorar mentre cridava al meu pare. Els dos duien un disgust horrible. No sabia qué dir-los, no sabia reaccionar.Vaig intentar excusar-me, però em tirarende casa. Me´n vaig anar a casa de Lidia, la meua millor amiga. Des d´aleshores que no en sé res d´ells.
Unes setmanes després jo i la Lidia ens n´anarem de festa a un poblet del costat de València.Eixe dia me´n vaig passar una mica amb l´alcohol. Em trobava marejada i me´n vaig anar a vomitar on no hi havia ningú. De sobte va vindre ell, Albert, per veure qué podia fer per ajudar-me. Era un noiguapíssim, alt, amb els ulls blaus i els cabells castanys. Vaig començar a trobar-me millor i ens ficarem a xerrar com si ens coneguessim de tota la vida. Després vingué un dels seus amics peravisar-lo que se n´anaven, i se´n va anar, però abans em demanà el meu telèfon per seguir en contacte. I així va començar tot. Vam anar quedant alguns dies fins que es va convertir en una relació seria. Ell...